diumenge, 19 d’agost de 2012

Verano Fatal

L'estiu ens està deixant més sensacions pèssimes sobre la condició humana (l'occidental i l'oriental, la septentrional, la meridional i l'altra).

I és que com claven el gran Vegas + la immensa Rosenvinge a Verano Fatal: "a un otoño desastroso siempre le precederá... un verano fatal".

- A les Espanyes porten marejant amb el rescat i el no rescat des d'abans de l'Eurocopa. Suposo que esperen a que hagi arrencat la Lliga per a rematar-ho.

En definitiva, que com era obvi, tots els/les súbdits/es del Regne d'Espanya que paguem impostos, ajudarem a les entitats financeres a sortir del pou de misèria en la que suposadament es troben.

D'això se'n diu socialitzar la misèria, perquè a l'època gloriosa pre-crisi entenc que no repartien els beneficis als ciutadans/es.

- A Catalunya centrem definitivament l'agenda en el Pacte Fiscal-tirant-cap-a-la-Independència.
No cal que repeteixi que no sóc ni idependentista ni em sento espanyol.
2a llicencia musical: Deixeu-me que de manera reduccionista i portada a l'extrem, em remeti a la lletra d'"El extranjero" del Bunbury a qui vaig anar a veure divendres per setena (?) vegada.

Estic molt a favor de la necessitat d'un artilugi com el Pacte fiscal o el concert o el que calgui, però s'estan barrejant perillosament conceptes de puresa de sang i de supremacia genètica desmesurada.

Com que sóc socialdemòcrata dels que miren cap Europa, la meva relació amb Espanya no em preocupa gens. I això que hi tinc família i molt bones amistats.

A mi m'agradaria que Catalunya fós un Estat dins d'una República Federal Europea socialment pròspera i sobretot sostenible... però això avui en dia té un punt extrem de naïf, per desgràcia.

Per veure des d'un prisma una mica més macro i planer m'ha interessat un article aparegut dilluns a el País (també un pèl ingenu, en la línia) del Juan José Millás: Un cañón en el culo.