diumenge, 28 d’octubre de 2012

L'Alfredo

Recordo perfectament l'última conversa que vaig tenir amb l'Alfredo. El seu fill Ferran estava conval·lescent de la mateixa operació que m'havien fet a mi unes setmanes abans, amb la mateixa otorrino i al mateix hospital.
Tot havia anat bé.

Estavem contents, i em parlava de com de bé s'ho passava sortint a caminar amb el grup d'excursionistes sèniors que des de feia poc integrava també el meu pare.

Avui, a l'Església, a una cerimònia d'enterrament civil, una de les més precioses a les que he assistit, el Ramon Juliana, en nom dels seus amics excursionistes ha iniciat el torn de paraules amb una glosa excepcional que lligava el territori, el caràcter, els valors i la personalitat de l'Alfredo.

Una imatge de La Mola il·lustra el recordatori que amb tant bon gust ha escollit la família.

Però aquesta faceta d'enamorat del territori és només una de les moltíssimes que l'Alfredo ha honorat al llarg dels seus 61 anys de vida. Molta vida per endavant li quedava.

M'ha entusiasmat escoltar de les persones que més l'estimaven dades i facetes que desconeixia, i que m'han fet sentir-lo encara més proper. Entre intervenció i intervenció, música de Clapton, de Lennon, enregistrada i en directe. A l'alçada de l'homenatjat.

El bon Alfredo, asturià de Tudela Veguín, company de classe del gran Tino Casal, ha estat un castellarenc excepcional.

Ha tingut la fortuna de tenir una família i un grup d'amics/gues del mateix nivell que ell. Començant per la seva dona, la Dolors, una persona fora de sèrie, els seus fills, la família d'aquí i d'allà, i els amics, la Teresa, que ha dirigit unes paraules sensacionals que el descrivien, l'Imma, el Jordi...

Com molt bé s'ha referit la seva cunyada, ara cal que parlem d'ell i que el tinguem present.

El compromís social, l'entusiasme pel cine, membre fundador del Club Cinema Castellar, sindicalista, sensible a la bona música, apassionat del seu hort... dóna per escriure il·limitadament.

L'Alfredo no mereixia aquest desenllaç.

És la gran putada final.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Castellar a TV3. 'Divendres'

Des d'aquesta tarda a dimecres el programa 'Divendres' emetrà seccions des de la impressionant vila de Castellar del Vallès.

Us deixo un els vídeos d'avui:

Clicant a l'imatge anireu directament al Vídeo de TV3. El turista del mig s'assembla sospitosament al meu pare...

I aquí el del Cor infantil de Sant Esteve i l'amic Dani Coma: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4288470


divendres, 12 d’octubre de 2012

This is not America

Tot i ser del 85 la noto extremadament vigent, i més quan sento aquestes exaltacions patriòtiques a casa nostra, uns vibrant amb la passió de La Roja/Rojigualda o la españolización dels sants llocs, els altres (entre els quals el meu pare, el meu fill i jo) fent mosaic nostradíssim amb gairebé 100.000 cartolines que es veu que són de llibertat.

Segurament la interpretació del seu text està vinculada a la pel·licula El Juego del Halcón, però a mi em provoca unes sensacions prou clares.

Sento que parla de les desil·lusions. Dels desitjos no acomplerts. D'identitats difoses. Del reconeixement d'haver perdut alguna preciosa en la que creies.

Aquesta obra de l'immens Sr. David Bowie, nascuda d'una base del Pat Metheny, forma part de les mil primeres que m'enduria al Més Enllà, o si no n'hi hagués, a l'iPod o així..

Podríem convenir que és una cançó que va arribar massivament al 'gran públic', però com en tantes altres joies del Duc Blanc conserva una autenticitat infinita i és font d'inspiració inesgotable.

'Amèrica', la yankee, representant la destinació gloriosa, the 'land of hopes and dreams' que diria l'Springsteen.

La cançó, explicant totes aquestes misèries, aconsegueix elevar-s'hi.






dimarts, 9 d’octubre de 2012

Antonio Díaz. La asombrosa historia de Mr Snow

L'Antonio Diaz és un autèntic crack.

Hem tingut la sort de veure'l dues vegades a Castellar en menys de dos anys.

La primera vegada, sensacional amb La Noche Abbozzi, amb el seu company Juanan Martínez.

La segona, diumenge passat, sol, presentant La asombrosa historia de Mr Snow.

Es presenta com a Mag 'indie' i se li ha d'aplaudir el bon gust musical, una simpatia i ritme extraordinaris i l'escenografia i l'atrezzo guapíssim del bon amic castellarenc Xavi Masip.



Un fenòmen.

Si no l'heu pogut veure encara, serà a l'Alexandra Teatre unes quantes funcions més.

Molt bona crònica de la Marina Antúnez a L'Actual.cat