diumenge, 16 de novembre de 2014

FP Dual a Baviera: Empresa i Formació. Estada Formativa




Alemanya, i especialment Baviera, venen a ser els referents de la Formació Professional(/itzadora) a Europa. El que suposa Finlàndia a l'ensenyament general.

El Departament d'Ensenyament, de la mà de l'Institut Goethe, hi ha organitzat una estada de 4 dies pels directors/es de 16 Centres referents de FP. Una experiència extraordinàriament ben planificada i d'un interès i potencialiat més que rellevants.


El model alemany de FP Dual és, avui en dia, molt lluny de ser replicable en les mateixes quotes aquí, però això no fa que pugui servir d'exemple tractor de les seves potencialitats a casa nostra.

Alguns apunts de síntesi a tenir en compte que vam treballar amb els companys i companyes:

- La implicació de les empreses alemanyes, i la feina de les associacions patronals, respecte la contractació de joves aprenents.

- És l'alumne qui fa la recerca inicial de l'empresa. Això fa que l'organització de la FP anual vagi en funció de les necessitats de les empreses, i no d'una estructura 'preestablerta' de professorat.

- El valor de la FP a Alemanya vers els títols universitaris: no és una formació 'de segona' (aquí està canviant els darrers anys).

- Es fa orientació professional a alumnat molt jove (12-13 anys)


- Els rol dels formadors dins de l'empresa té reconeixent social (Igual que els professors/es a Finlàndia). Es diferencia també molt clarament dins l'empresa el formador de l'instructor.

- Hi ha la possibilitat de fer un Grau Universitari i FP Dual al mateix temps: es potencia la comunicació Món Acadèmic - Món Professional.


Molta potencialitat de millora en un terreny clau.


Experiència extraordinària.






diumenge, 5 d’octubre de 2014

Antoni 36.0

Avui el Herr Anthonny fa 36 anys i està més en forma que mai.

El conec des de gairebé el minut zero de vida (jo tenia un mes i mig escàs quan la Nuri el va parir a la mateixa clínica que a mi).

He tingut la immensa fortuna d'haver compartit amb ell els més grans moments de la vida i d'haver après de totes i cadascuna de les dificultats. Les hem viscut de tots colors i sempre hi és: recolzant les decisions i enriquint-les amb la seva visió amable de les coses.

Quan coneixes persones pures tot se't fa més fàcil.

Estic molt orgullós de ser i sentir-me amic de l'Antoni, i afortunadament la seva filla i el meu fill comparteixen sensacions semblants.




Nordkapp2010 from Joan Creus on Vimeo.

http://joancreusbloc.blogspot.com/2010/08/nordkapp.html

Aquest vídeo té un punt catàrquic. Va ser un viatge genial. Simplement la imatge del camí etern que suposa tenir un amic tan ben parit.

Que per molts anys Antoni. Que puguem seguir gaudint al màxim de la vida, de les genials famílies que ens envolten i dels amics.

dimecres, 13 d’agost de 2014

De Catalunya i Espanya. De les incerteses.

D'ençà que el 'Procés' està oficialment, i mediàtica, instal·lat a la vida política de Catalunya, i sense voler-ho, d'Espanya, el meu posicionament, lluny de debilitar-se, ha adquirit més contingut.

Sóc absolutament escèptic amb el fet que les banderes siguin el motor dels canvis. Sóc català i participo amb interès de la cultura catalana, però estic tant allunyat de l'argumentari independentista com de l'unionista.

El despreci que s'ha mostrat aquí i allà vers el posicionament del PSC és preocupant. Crec que s'ha fet malament, però sincerament, no he vist el context massa receptiu per construir l'opció federalista.

Aquests dies hem estat visitant la família de León i Oviedo, i sempre que ens introdueixen a nous coneguts ens presenten com "los catalanes", i és inevitable escoltar comentaris irònics sobre el President Pujol. (Pujol ha fet molt mal al Procés amb els seus actes indignes i reprobables, i més que en farà).

No sóc tan ingenu com per extrapolar aquestes reaccions i reduir la qüestió a anècdotes, però és evident que el discurs de l''Espanya ens roba' porta inequívocament al xoc de trens i a deixar pel camí qüestions rellevants pel debat.

M'arriba per diverses vies un bon article del Xavier Domènech, en el que apunta qüestions que em semblen avui en dia més interessants i que em produeixen més incògnites i dilemes que l'articulació d'un nou Estat independent (tot i que una cosa no exclogui l'altra).

El David González, apunta d'esquitllada a Rajoy com a responsable del resorgiment del frontpopulisme.

Les incògnites i necessitats d'una nova organització política que representi els interessos socials estan per resoldre.

I ningú està en possessió de la veritat absoluta.

diumenge, 27 de juliol de 2014

18 fins la Mort

Tanquem setmana trista. Dilluns enterràvem el bon amic Joan Canudas. Em van agradar especialment les paraules del Ramon Juliana, que glosava amb el seu talent habitual , el caràcter espontani i jovial del Joan.

El dijous al vespre, acomiadàvem a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau, l'Ana Garay. 
L'Ana, Doctora en Psicologia Social, va ser una de les primeres professores que vaig tenir a la UAB, i sens dubte la primera que em va impactar. Probablement d'ella destacaria la coherència entre discurs i acte, i una afinadíssima ironia amb gran sentit de l'humor.


L'Ana tenia 28 anys llavors, i la majoria de nosaltres, 18. A aquelles classes vaig coincidir amb grans companys, com l'Aleix Caussa, que vaig tenir el goig de retrobar dijous, i amb molts d'altres que formen des d'aquella època, part de la meva història.

En un acte molt emotiu i carregat d'excel·lents discursos (vídeo) i conceptes, mescla de nostàlgia i d'alegria, i que principalment em movia les ganes de despedir-me de l'Ana, em va recomfortar especialment veure gran part de grans professors i professores que he admirat des de l'època, el Miquel, el Lupi, la Sònia, el Joel (ànima màter de l'acte), el Juan i tants i tants altres.

Va ser eminentment, doncs, un acte de comiat, però al mateix temps el vaig viure com un potent trasllat al 1996-2000, que ve a ser el que Murakami resumia a "De què parlo quan parlo de córrer":

On the body of [my] bike is written “18 Til I Die,” the name of a Bryan Adams hit. 
It’s a joke, of course. Being eighteen until you die means you die when you’re eighteen.

Això mateix, "18 fins la Mort", sense prendre's-ho massa seriosament, ja que significaria que mors als 18.

Ana, Joan, formeu ja part eterna dels que ens quedem.

dilluns, 2 de juny de 2014

Felip VI, el Preparat. La escopeta nacional II

Acostant-me als 36 anys és evident que no he pogut conèixer cap altre monarca a Espanya.
Lluny de sentir-me'n súbdit, justament aquest ha estat un dels motius pels que mai he sentit orgull d'espanyol.
Avui anuncia la seva abdicació el Rei Joan Carles, i el rellevarà el seu fill Felip.
No val la pena ni entrar a valorar si està preparat o no. És una qüestió de règim, de règim a extingir.
És evident, crec, que les Monarquies responen a unes concepcions anacròniques de la realitat. Probablement amb cert consens imposat al post-franquisme, però en cap cas a la situació actual.
Estem a una època extremadament interessant i dura, però cal enfrontar-la amb intensitat.
Els canvis no acaben aquí, afortunadament.
La escopeta nacional I: http://joancreusbloc.blogspot.com.es/2012/04/la-escopeta-nacional.html

dissabte, 10 de maig de 2014

L'Oriol

La mort de l'Oriol, cruel, malparida, m'ha provocat un sentiment de desconcert.

Em va recomfortar anar-l'ho a despedir a Vilanova, amb l'Ignasi i l'Aleix, i acompanyar la seva família. La Tensi, la Mireia, el Lluís, el Jordi, la Carme...

Amb l'Oriol vam tenir una relació d'apreci molt gran. Discrepavem clarament amb alguns posicionaments polítics, però ens respectavem. Més que això, diria.

El recordaré sempre amb aquella espurna als ulls, i aquell somriure enèrgic.

Et trobem a faltar, Oriol. Abraçades sentides a la família, als amics i als companys d'ERC Castellar del Vallès i Vilanova i la Geltrú.

M'ha agradat trobar algunes de les seves intervencions, incisives algunes, amables d'altres, a aquest bloc:
Prèvia a la Diada 
Castellar del Vallès participa a la I Jornada d’Associacionisme Empresarial de Polígons, celebrada a Polinyà
El PSC Vallès Occ. Sud reivindica el projecte socialista en l'acte "Plantem cara a la crisi" 
Fanzine malalletra 
Röyksopp - What else is there 
Debat Ràdio Castellar - 14/10/09
Debat polític Ràdio Castellar - 18/02/09
Tertúlia Ràdio Castellar - 21/01/09 

Lleuger descens de l'atur registrat

Font: L'Actual, 288

Treballar el context per a l'esperada recuperació econòmica


Creix la creació de nous negocis

Clica per veure'l a mida original - Font: L'Actual, 286

divendres, 25 d’abril de 2014

Tito Vilanova

Tornava de la feina quan he escoltat a la ràdio la notícia de la fatídica mort del Tito.

Recordava quan fa un parell d'anys, durant el mateix trajecte, vaig conèixer que ell seria el primer entrenador de l'equip.

El Tito ha estat fonamental per entendre el Barça llegendari dels darrers anys, però la seva aportació ha trascendit a la seva gran capacitat tècnica i de treball.

Em fascinava, a l'ombra del Guardiola, mostrant la seva personalitat marcadament reflexiva, honesta, tímida però segura.

Als 45 anys, un talent com el seu, un exemple de lluita, un home socialment elegant no pot deixar de brillar.

I així ha estat.

Deixa a una família orgullosa del fill,el marit,el pare. I el reconeixement i estima de tots.

Grandiós Senyor Tito Vilanova.

dilluns, 10 de febrer de 2014

7

Ahir ell feia 7 anys, i me'l mirava mentre cantava.

Gairebé 15 anys després de la mort del Carles Sabater, li brillaven els ulls i aplaudia.

Ja ha anat a uns quants concerts, però aquest era el seu primer musical per a grans. Es veu que a 1er ja són grans, diu.

Mentre jo sentia la felicitat extrema de quan veus feliç a qui més estimes, m'apareixia el record de la desaparició, prematura, del Carles. 

Segurament hipersensibilitzat jo per recents episodis, més o menys propers. El darrer, el de l'exemplar Tatiana Sisquella, envoltada a la vida de gent bona. I tants d'anònims, aquí i allà.


I és que, segurament, és impossible destriar la potència immensa de l'estima als teus, sense l'ombra de la mort.

No, no és un post trist. És un post d'homenatge a les coses bones de la vida. 

Com encertadament deia l'humorista Art Buchwald: 'les millors coses de la vida no són coses'.

Que per molts anys ho seguim celebrant. Tots.

Tenir algú així de genial tant a prop, ho fa tot molt més senzill.

I màgic.