dilluns, 10 de febrer del 2014

7

Ahir ell feia 7 anys, i me'l mirava mentre cantava.

Gairebé 15 anys després de la mort del Carles Sabater, li brillaven els ulls i aplaudia.

Ja ha anat a uns quants concerts, però aquest era el seu primer musical per a grans. Es veu que a 1er ja són grans, diu.

Mentre jo sentia la felicitat extrema de quan veus feliç a qui més estimes, m'apareixia el record de la desaparició, prematura, del Carles. 

Segurament hipersensibilitzat jo per recents episodis, més o menys propers. El darrer, el de l'exemplar Tatiana Sisquella, envoltada a la vida de gent bona. I tants d'anònims, aquí i allà.


I és que, segurament, és impossible destriar la potència immensa de l'estima als teus, sense l'ombra de la mort.

No, no és un post trist. És un post d'homenatge a les coses bones de la vida. 

Com encertadament deia l'humorista Art Buchwald: 'les millors coses de la vida no són coses'.

Que per molts anys ho seguim celebrant. Tots.

Tenir algú així de genial tant a prop, ho fa tot molt més senzill.

I màgic.