diumenge, 27 de juliol de 2014

18 fins la Mort

Tanquem setmana trista. Dilluns enterràvem el bon amic Joan Canudas. Em van agradar especialment les paraules del Ramon Juliana, que glosava amb el seu talent habitual , el caràcter espontani i jovial del Joan.

El dijous al vespre, acomiadàvem a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau, l'Ana Garay. 
L'Ana, Doctora en Psicologia Social, va ser una de les primeres professores que vaig tenir a la UAB, i sens dubte la primera que em va impactar. Probablement d'ella destacaria la coherència entre discurs i acte, i una afinadíssima ironia amb gran sentit de l'humor.


L'Ana tenia 28 anys llavors, i la majoria de nosaltres, 18. A aquelles classes vaig coincidir amb grans companys, com l'Aleix Caussa, que vaig tenir el goig de retrobar dijous, i amb molts d'altres que formen des d'aquella època, part de la meva història.

En un acte molt emotiu i carregat d'excel·lents discursos (vídeo) i conceptes, mescla de nostàlgia i d'alegria, i que principalment em movia les ganes de despedir-me de l'Ana, em va recomfortar especialment veure gran part de grans professors i professores que he admirat des de l'època, el Miquel, el Lupi, la Sònia, el Joel (ànima màter de l'acte), el Juan i tants i tants altres.

Va ser eminentment, doncs, un acte de comiat, però al mateix temps el vaig viure com un potent trasllat al 1996-2000, que ve a ser el que Murakami resumia a "De què parlo quan parlo de córrer":

On the body of [my] bike is written “18 Til I Die,” the name of a Bryan Adams hit. 
It’s a joke, of course. Being eighteen until you die means you die when you’re eighteen.

Això mateix, "18 fins la Mort", sense prendre's-ho massa seriosament, ja que significaria que mors als 18.

Ana, Joan, formeu ja part eterna dels que ens quedem.