Des de dimecres he pogut compartir un parell de sopars amb dues persones que estimo molt, la 'tieta-Tresa-d'Uviedu' (germana del meu avi matern) i el tío Ricardo (fill d'ella, resident a Lleó).La bona dona, amb 88 anys, encara ha aprofitat per visitar les seves amigues de tota la vida i anar a fer volts per Castellar. L'altrament dita Teresa de "Cal Magraner(u)" va néixer castellarenca i l'amor-ai las- va condicionar la seva vida, com ja acostuma a passar.
El 'Tío Richard', xòfer i home de confiança/servent de Don Pedro Masaveu, la va captivar. La meva família materna (els Oliveras/cal Magranero) vivien davant del Palauet dels Masaveu (C/General Boadella) i així va començar tot.
En dues ocasions (a Marbella i a Santa Eulàlia del Riu-Eivissa) els vam anar a visitar amb els meus pares. Anaven rotant de propietat en propietat dels Masaveu al llarg de l'any.
Recordo, sobretot, a la Sra. Maria Cristina Masaveu quan estava aquí a Castellar. Jo ajudava a la meva mare a la botiga. La dona treia el cap per sobre el mur de casa seva i ens cridava. Després enviava a alguna persona del seu servei a buscar roba, o inclús m'hi apropava jo.
En un context regit pel protocol i la distància, Donya Maria Cristina podia mostrar cert caliu i simpatia. Van morir, prou joves, ella i el seu germà Don Pedro(fill).
La cinquena generació, encara amb un punt de vinculació amb Castellar (almenys a algun dels que apareixen a l'article d'El País, els havia posat agulles per fer la vora dels pantalons), porten des de fa 4 anys les regnes d'aquest imperi nascut a aquesta vila, pel Pere Masaveu Rovira (1828-1885).
No crec que sigui admiració el que em despertéssin, però la Família Masaveu ha tractat molt bé la meva família, i Castellar ha persistit en el seu record.
links: 1
foto extreta de poblesdecatalunya.cat
