Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 de juny del 2012

La màquina de lligar boira

S'ha mort l'Emili Teixidor.

El recordo molt més com a divulgador que com a lector de la seva obra. Celebro que hagi pogut gaudir amb vida del reconeixement a tota la trajectòria, simbolitzat amb l'èxit internacional de Pa Negre.

Jo sempre seré de Dídac, Berta i la màquina de lligar boira.

Tros d'infància marxa amb ell. Descansi en pau.



diumenge, 5 de febrer del 2012

Where did the ducks go?

Plaça Catalunya - Foto robada a l'amic Victor Cuervo
Visc a Castellar del Vallès, i estava pensant en el llac de la Plaça Catalunya. Em preguntava si estaria congelat quan tornés a casa, i si ho estigués, on van els ànecs? Em preguntava on anaven el ànecs quan el llac es gela i glaça. Em preguntava si algun paio venia amb un camió i se'ls emportava cap un zoo o així. O si simplement se n'anaven volant.

Versió lliure plagiant JD Salinger - The Catcher in the Rye (El vigilant al camp de sègol):

I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away.
The Catcher in the Rye - Holden Caulfield in Chapter 1


Berta Junqué a La Vanguardia

diumenge, 13 de novembre del 2011

Houellebecq - El mapa i el territori

Imagino que llegir llibres d'autors contemporanis, de qui sovint tenim notícies sobre les seves conductes més o menys extravagants, fan que les lectures arrenquin amb molts prejudicis.

Reconec que llegeixo a Houellebecq o a Murakami (o qualsevol d'aquest pal) des d'una perspectiva propera a la d'un fan(àtic) respecte l'estrella de Rock, i amb una capacitat analítica poc consistent.

Serveixi, doncs, aquesta prèvia per restar valor a l'encesa recomanció que faig que llegiu aquest llibre.

Manté el punt de novel·la d'idees, un punt existencialista però menys, i segueix incidint en el consumisme, la filosofia i la religió.

En sí no són temes massa meritoris com a fons, però el que enganxa del geni francès és la forma.

"- Què és el que defineix un home? Quina és la primera pregunta que se li fa a un home quan vols informar-te del seu estat?  A algunes societats li pregunten primer si està casat, si té fills; a les nostres, se li pregunta en primer lloc per la seva professió. El que defineix en primer lloc a l'home occidental és el lloc que ocupa al procés de producció, i no el seu estatut de reproductor."

Michel Houellebecq, El mapa i el territori (Empúries, 2011)

diumenge, 21 d’agost del 2011

Del suïcidi i de la lluita per l'èxit social - Houellebecq

Tot esperant que el dia 30 d'agost es publiqui la traducció de 'La carte et le territoire'  (El mapa i el territori), la sisena novel·la del gran Houellebecq, aquests dies m'he entretingut amb 'Intervenciones', una recomanable recopil·lació de textos publicats a revistes entre el 1992 i el 2008.

Algunes de les tesis que defensa al llarg de la seva obra es veu sintetitzada en un parell de respostes a una entrevista realitzada per Jean-Yves Jouannais i Christophe Duchatelet que apareix al llibre:

P - Es evidente que un pesimismo terrible impregna todos tus escritos. ¿Podrías enumerar dos o tres motivos que, en tu opinión, sirvan para rechazar el suicidio?

En 1783, Kant condenó claramente el suicidio en sus fundamentos de la doctrina de la virtud. Dice: "Aniquilar en la propia persona al sujeto de la moralidad es expulsar del mundo, en la medida en que depende de uno mismo, la moralidad". Un argumento que resulta ingenuo, de una inocencia casi patética, como ocurre a menudo con Kant; sin embargo, creo que no hay otro. Lo único que realmente puede mantenernos con vida es el sentido del deber. En concreto, si uno desea responsabilizarse de un deber práctico, se las arregla para que la felicidad de otro dependa de su existencia; por ejemplo, puede intentar educar a un niño, o a falta de niño, comprar un caniche.


P - ¿Puedes hablarnos de esa teoría sociológica según la cual a la lucha por el éxito social propia del capitalismo se suma una lucha mas brutal, mas desleal, en este caso de signo sexual?

Es muy sencillo. Las sociedades animales y humanas establecen diversos sistemas de diferenciación jerárquica, que pueden basarse en el nacimiento (sistema aristocrático), la fortuna , la belleza, la fuerza física, la inteligencia, el talento,… por otra parte, todos estos criterios me parecen igualmente despreciables y los rechazo; la única superioridad que reconozco es la bondad. Actualmente nos movemos en un sistema de dos dimensiones: la atracción erótica y el dinero. El resto, la felicidad e infelicidad de la gente, se deriva de ahí. Para mi no se trata en absoluto de una teoría: es cierto que vivimos en una sociedad simple, así que estas pocas frases bastan para dar una descripción completa.


Per cert, el castellarenc Alfons Freire li ha dedicat obra plàstica: http://www.lactual.cat/cat/downloads2/pdfactual154.pdf
i una ressenya: http://alfonsfreire.wordpress.com/2010/09/29/el-mapa-y-el-territorio-la-nueva-novela-del-nuevo-houellenbeck/

dissabte, 19 de juny del 2010

Mestre Saramago

Ahir escoltava trist la notícia de la mort del Sr.José Saramago, als 88 anys, a causa d'una leucèmia crònica. El 2010 està sent donador de males noves literàries...

Entre Lisboa i Lanzarote va viure la seva maduresa personal i literària, plena de perles, tantes, que al 98 a Suècia van pensar que es mereixia el Nobel. Molt ben pensat, sí.

El 2001, em vaig emportar a la maleta cap Alemanya el seu "La caverna" dedicat pels meus amics/gues de la facultat, i en recordaré per sempre la seva lectura a la distància.

Al gran Saramago l'he llegit en català i en castellà. Precisament la seva traductora a l'espanyol i dona que ha estimat fins el final dels seus dies, la Pilar del Río, va ser objecte d'un post genial del Mestre. Gràcies, Presidenta, ningú cuidarà millor el llegat.

Gràcies, Sr. Saramago.

dimarts, 2 de febrer del 2010

De què parlo quan parlo de córrer. Murakami al Puig de la Creu

Avui fa un mes que amb l'amic Antoni vam reprendre l'hàbit de córrer.

Des de llavors hem pujat uns 9 cops al Puig de la Creu (als caps de setmana) i fem la ruta Dona acollidora-Col·lobrers-fins gairebé Can Casamada-i tornar un parell de vespres/nit entre setmana.

Feia 6 anys ben bons que no feia exercici amb certa regularitat, i ja tocava regenerar i oxigenar les neurones.

Casualment, o no, dissabte vaig agafar de casa els meus pares alguna correspondència que encara arriba allà relacionada amb activitats de quan era jove. Era una revista més que recomanable que la UOC envia als/les alumnes i antics/gues alumnes, Walk in es titula.

Mirant en diagonal l'índex, els ulls se'm van clavar aquí:

Em passa sempre amb aquest senyor. Amb d'altres senyors i senyores que escriuen també, però amb aquest molt.

Evidentment vaig anar llançat cap a l'article, i allà vaig comprovar que tindria una altra unió espiritual amb el japonès: "Segons ell mateix va explicar, “fa gairebé trenta anys que corro almenys sis cops per setmana, ja que per escriure novel·les llargues cal estar preparat físicament i mentalment”. “Quan tens vint o trenta anys”, va prosseguir, “pots fer-ho com vulguis, però als cinquanta o seixanta t’has d’entrenar molt per continuar escrivint. Córrer m’ajuda a tirar endavant.” (article sencer)

I una nova il·lusió per viure, està al caure la traducció del "Hashiru koto ni tsuite kataru koto boku no kataru koto", que com tots sabem ve a voler dir "De què parlo quan parlo de córrer".

I en Carles Sanjosé(x) déu n'hi do com ho il·lustra.

divendres, 29 de gener del 2010

JD Salinger. Holden Caulfield

Avui s'ha mort el JD Salinger als 91 anys. De fet des dels anys 60 portava ja una vida reclosa, per tant, no havíem pogut gaudir de massa material des de feia dècades. Aquest senyor és tot un mite de la meva adolescència. Sens dubte, "El vigilant en el camp de sègol" és EL llibre que més records m'evoca dels meus 15/16/17 anys. Molt de tant en tant el rellegeixo i encara em toca fort. La Gisela Pou, remarcable escriptora i guionista castellarenca, era la professora que ens el va fer llegir a 1r de BUP. Anys després amb la Caro i la Marta n'havíem seguit parlant "i tota la pesca". Llegir el relat del Holden Caulfield va ser una de les referències més potents de l'època per mi, igual que més recentment el Toru Watanabe del Tokio Blues de Murakami.
Que descansi en pau aquest home controvertit, però pare d'una de les criatures més ben parides de la literatura moderna, almenys per mi.

diumenge, 17 de gener del 2010

Gil de Biedma i Barça. Safanòria.


Els dos últims i boníssims posts penjats pel Carles a Safanòria m'han interessat especialment.


Post 1) Respecte Gil de Biedma m'agradarà veure la pel·lícula El cónsul de Sodoma i més veient les opinions contràries del mateix Carles i el Pepe.


La Vida por delante (94), del Loco, va ser part de la banda sonora original d'aquella època (recordo el 'viatge cultural' amb l'Insti a Madrid, els inicis de la Uni...). I una de les perles dins d'aquell tresor, No volveré a ser joven:







Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, era tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.



Post 2) Sobre la no classificació del Barça a quarts de la Copa. Guanyar perdent.


Només hi sumaria que és higiènic saber perdre, que és molt diferent d'aprendre a caure.

dimecres, 6 de gener del 2010

Any Camus. Benjamin Biolay. Perquè sí.


Dilluns va fer 50 anys de l'(absurda) mort d'Albert Camus.

Com que sóc bastant limitat en crònica cultural, entre d'altres moltes àrees, em limitaré a recomanar la lectura de l'article que apareix avui a El Periódico, escrit magistralment per l'Alfonso S. Palomares.

Recordo que m'hi vaig aficionar fa ben bé 10 anys, i segueix sent dels meus predilectes.

Segur que si fos viu gaudiria del seu compatriota (no sé si és el millor terme en aquest cas) Benjamin Biolay.

Enllaç que m'acabo d'inventar, sense venir al cas, per penjar el vídeo de la cançó que dóna nom a un dels meus discs preferits del 2009.


dilluns, 26 d’octubre del 2009

Bartleby

El meu amic Jaume em va regalar fa un parell de setmanes la traducció de Borges de la joia del Herman Melville, "Bartleby, el escribiente".

L'Ignasi m'interrogava l'altre dia sobre què estava llegint, i just havia acabat de devorar l'obra mestra. Veloç em va recomanar "Bartleby y compañía" del Vila-Matas.

A la mínima que pugui m'hi posaré. M'esperen entre d'altres rematar "Planeta Champú", iniciar "La pell freda", gaudir de "Kafka a la platja"...

I el temps?? Qui me'n deixa