No em perdonaria cloure el juny sense penjar res de res.
Temps de molta activitat, infinitat de temes, però amb prioritats que no passen per escriure aquí. Ja tornaran.
Si no passéssim per una època tant malparida gaudiria comentant els anàlisis preclars de molts opinadors/es i/o pensadors mediàtics.
Ahir no era al Concert per la Llibertat (sic), ni en cos ni en esperit. Vaig casar a una parella de persones magnífiques i especials, i ho vam celebrar amb tota la gent que els estima fins a altes hores (jo que ja tinc desgast, no tant altes).
Al propi casament, va haver-hi una referència molt ben trobada amb L'Estaca, i em va semblar molt bé. Hi ha un imaginari col·lectiu amb certs punts en comú entre els catalans.
Avui he esmorzat amb les diferents aproximacions mediàtiques: la caverna d'allà, la d'aquí, l'oficialista, l'entusiasta, l'escèptica...
M'ha encuriosit el tractament que se li donava al 'tema Ramoncín'.
Ramoncín deu ser un dels músics/artistes/personatges que més sentiments contraposats m'ha generat al llarg de la vida.
De molt petit em fascinava. La col·laboració amb el Loquillo cantant 'Al límite' i altres hits adolescentoides de l'època m'agradaven molt.
M'agradava el 'Lingo', concurs mític que conduïa de manera sensacional.
Va caure en desgràcia amb actuacions desafortunades i accions dubtoses a la cúpula de la SGAE (una colla de delinqüents pirates contra la pirateria).
Ahir se'l va aplaudir més que xiular (tot i el titular esbiaixat
http://societat.e-noticies.cat/xiulets-a-ramoncin-77173.html) a la seva actuació i discurs final.
Que un paio digui: "Es curioso: he oído que hoy vamos a estar en un acto de ruptura e ilegal. Y aquí estamos todos: tan juntitos, tan legales y tan felices. No existe, no es posible, la libertad individual para los ciudadanos si no se respeta, y se amenaza la libertad del pueblo al que pertencece. Visca Catalunya y una España republicana. Salud y República" a un concert independentista em va semblar, probablement anecdòtic, però el més rellevant.
El cartell, francament als antípodes de la riquesa notabilíssima del panorama de la Catalunya cultural (Sanjosex, El Petit de ca l'Eril, Albert Pla, Antònia Font, Refree, Abús, Pau Vallvé, ix!, Mazoni, Kitsch, Guillamino, Mishima, Adrià Puntí...) i tirant de tòpics i clàssics (alguns tronadets, alguns encara potents) devia seguir el criteri d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Naciona Catalana.
Aquestes dues institucions estan assumint el pes moral i el lideratge polític de la 'transició nacional'.
Em sembla meritòria la convocatòria i la mobilització, però no aconsegueixo trobar-hi complicitat en els seus discursos. No és cap drama, no sóc nacionalista de cap banda. Sóc català, favorable a la consulta sense cap tipus de dubte, i la festa nacional no em motiva.
Aquesta joia sí que val la pena. La vaig escoltar a un "Tarda Tardà" de l'any 96 o 97:
