Amb l'Antoni sempre diem que hem d'aconseguir pujar-hi un cop a la setmana. Deu fer un parell d'anys que ho diem, i realment em pregunto què és exactament allò tant inaplaçable que no em/ens deixa fer-ho.
Això em serveix per fer auto-crítica. Només en èpoques de vacances i en situacions de caps de setmana llargs, tot i que demà treballaré d'alguna manera, sóc capaç de veure la Vida i de gaudir-ne amb més energia. La resta del temps, és feina, feina, i altres coses recomfortants. Evidentment no ho dic des de la desesperació: he escollit camins que m'hi han portat i em satisfà en un altíssim percentatge la feina i les responsabilitats que s'assumeixen, però costa entendre que no pugui trobar 2 hores a la setmana per gaudir d'una activitat que deu ser de les meves 100 preferides de la vida.
Demà buscaré també el moment per escapar-m'hi, o a La Mola, i dimarts també.
Espero no 'fer-me trampes jugant al solitari'. Aquí deixo la intenció.
