Un regidor/amic, el nom del qual comença per Al i acaba amb -eix, em va cedir, en un acte de bondat i generositat dels que em té acostumats, una entrada per la final de la Supercopa a Mònaco d'aquest divendres.
Hi he anat acompanyat de 4 amics (el Marc C. i la Txell, el Joan H. i el Jaume V.), cruspint-nos els gairebé 700 quilòmetres amb el meu cotxe.
Ha estat un cap de setmana més que ben aprofitat, i tirant d'Etap Hotels (gran troballa del Marc per viatjar amb dignitat i bé de preu) hem pogut visitar Cannes, Montpeller, Niça, Antibes i Biot. A part de Mònaco i el partidàs al que vam assistir.
Vam tenir, però, moments per parlar de la vida. De la temporada dura que cadascú ha passat per diversos esdeveniments vitals clau, de les càrregues laborals, de la gestió del temps, de la vida, de l'amor, de les relacions.
Em considero afortunat de tenir els familiars, els amics, els coneguts i els saludats que tinc, i d'un temps cap aquí, he intentat restablir o potenciar el contacte amb persones que m'han deixat petja profunda a la vida.
Probablement em trobo en un punt de la vida que les obligacions professionals i la situació personal m'han marcat decisivament en no tenir el temps òptim per fer coses imprescindibles, com pot ser fer coses amb la gent que estimes.
No és cap excusa, evidentment, però si que és una qüestió que es pot gestionar més bé. I cap aquesta millora intento dirigir-me.
Amics de tota la vida, del poble, de l'Escola, de l'Universitat, d'Alemanya, de la vida professional i amb qualsevol altre etiqueta, segueixen entrecreuant-se en la meva existència, i això és molt reconfortant.
Em manca molt, però, per aconseguir completar armònicament el teixit vida-animal laboral-amistats-relacions potencialment sentimentals. I ja deu ser bo tenir la sensació que queden moltes coses per fer i per millorar, de fet no em provoca cap sensació desesperada, però sí que constato que em costa ser "molt-molt-llatí".
Tot i que, si se'n pot sentir, me'n senti.
