Es veu que a Occident deixem de ser hegemònics, per si algú encara no s'ho havia plantejat.
El Fons Monetari Internacional, on hi deu haver ments lúcides i lladres, en no sé ben bé quina proporció, situa el creixement del Món al voltant del 3-4% anual els darrers 2 anys.
Les economies madures, o avançades, o desenvolupades (utilitzant termes que ben aviat passaran a la història) a les que se suposa que estem, estan com a mínim estancades. La mitjana del PIB dels països que l'integren no creix, o ho fa no més enllà del 2%. Per tant, i no cal mirar la gràfica per notar-ho, no es pot crear ocupació perceptible.
Les emergents: el BRICS (Brasil, Rússia, la Índia, la Xina i Sud-Àfrica), més sumem-li Mèxic i Corea del Sud, parts de l'Amèrica Llatina i sud-est asiàtic, a grans trets, creixen a un ritme del 5-7% anual.
A partir d'aquí, amb totes les reserves que em mereixen aquest tipus de dades, sembla que només hi hagi marge per un discurs apocalíptic aquí.
És just que (la resta d)el món prosperi, entenc. És dolorós que Europa vagi pel camí del pedregar. Que la maleïda Sra. Merkel i el lobby financer alemany estranguli la sobirania de la ciutadania.
La generació dels nostres pares (finals dels 40-principis dels 50), que ara estan arribant 'in extremis' a la jubilació, hauran crescut des de la mísera post-guerra, amb alguns alts-i-baixos, i conclòs la seva etapa productiva (permeteu-me aquest adjectiu malsonant) a un pam del precipici.
La Generació X, aquesta que se suposa que està ben preparada, que parla idiomes, que està alfabetitzada digitalment, que té valors, està condemnada a reinventar el món, sigui occidentalitzat o no. L'anterior, la dels Baby Boomers II, també ajudarà des de l'experiència.
I ho farà, i ho fa, des de l'obligat replantejament del funcionament de Tot i del qüestionament crític permanent, que portarà a èxits i fracassos en proporcions desconegudes.
Encara que ara no ho sembli.
