diumenge, 21 d’agost del 2011

Del suïcidi i de la lluita per l'èxit social - Houellebecq

Tot esperant que el dia 30 d'agost es publiqui la traducció de 'La carte et le territoire'  (El mapa i el territori), la sisena novel·la del gran Houellebecq, aquests dies m'he entretingut amb 'Intervenciones', una recomanable recopil·lació de textos publicats a revistes entre el 1992 i el 2008.

Algunes de les tesis que defensa al llarg de la seva obra es veu sintetitzada en un parell de respostes a una entrevista realitzada per Jean-Yves Jouannais i Christophe Duchatelet que apareix al llibre:

P - Es evidente que un pesimismo terrible impregna todos tus escritos. ¿Podrías enumerar dos o tres motivos que, en tu opinión, sirvan para rechazar el suicidio?

En 1783, Kant condenó claramente el suicidio en sus fundamentos de la doctrina de la virtud. Dice: "Aniquilar en la propia persona al sujeto de la moralidad es expulsar del mundo, en la medida en que depende de uno mismo, la moralidad". Un argumento que resulta ingenuo, de una inocencia casi patética, como ocurre a menudo con Kant; sin embargo, creo que no hay otro. Lo único que realmente puede mantenernos con vida es el sentido del deber. En concreto, si uno desea responsabilizarse de un deber práctico, se las arregla para que la felicidad de otro dependa de su existencia; por ejemplo, puede intentar educar a un niño, o a falta de niño, comprar un caniche.


P - ¿Puedes hablarnos de esa teoría sociológica según la cual a la lucha por el éxito social propia del capitalismo se suma una lucha mas brutal, mas desleal, en este caso de signo sexual?

Es muy sencillo. Las sociedades animales y humanas establecen diversos sistemas de diferenciación jerárquica, que pueden basarse en el nacimiento (sistema aristocrático), la fortuna , la belleza, la fuerza física, la inteligencia, el talento,… por otra parte, todos estos criterios me parecen igualmente despreciables y los rechazo; la única superioridad que reconozco es la bondad. Actualmente nos movemos en un sistema de dos dimensiones: la atracción erótica y el dinero. El resto, la felicidad e infelicidad de la gente, se deriva de ahí. Para mi no se trata en absoluto de una teoría: es cierto que vivimos en una sociedad simple, así que estas pocas frases bastan para dar una descripción completa.


Per cert, el castellarenc Alfons Freire li ha dedicat obra plàstica: http://www.lactual.cat/cat/downloads2/pdfactual154.pdf
i una ressenya: http://alfonsfreire.wordpress.com/2010/09/29/el-mapa-y-el-territorio-la-nueva-novela-del-nuevo-houellenbeck/

divendres, 19 d’agost del 2011

Zoé i Bunbury - Nada


Zoé y Bunbury - Nada from Tigre Pictures on Vimeo.



Transfusión, mi magia pura para el corazón
Rimel de miel pa corregir la tristeza
Tattoo mental para marcarse la imaginación
Tragos de luz, para alegrarse la vida

Televisión, para borrarse de la transmisión
Revólver sexual, para la ruleta rusa

Y no se tú, ni qué dirás pero no hay nada mucho qué pensar
La oscuridad me acecha incrédula

Nada que pueda perder,
Nada que no pueda hacer,
Algo que te alivie
Algo que me cure

Nada que pueda perder,
Nada que no pueda hacer,
Algo que te alivie
Algo que me cure

(No hay nada que pueda perder
Que no pueda hacer, que no pueda amar, que pueda soñar) 

dissabte, 13 d’agost del 2011

Die Berliner Mauer. 50 anys de l'aixecament del mur

Commemorar els 50 anys de l'aixecament del Mur de la vergonya deu suposar una mescla de record i respecte a les víctimes que van deixar-hi el coll, de criminalització de la DDR i d'assumir que els occidentals som els més purs, més guapos i més demòcrates.

A mi el Mur em recorda Berlin, sóc bastant simple, i Berlin sí que val la pena.

Des d'aquí el meu petit homenatge a la ciutat, la resta de valors no cal escenificar-los artificialment, és suficient  en obrar tenint-los molt en compte.

Un llavors jove castellarenc immortalitzat davant del mural de l'Ignasi Blanch.
Ja fa 10 anys... Juliol 2001, pre-Love Parade - Berlin 

+ info: 


Mitja Marató de Sabadell - 04/09/11 09:00


D'aquí tres setmanes i un dia pretenc córrer la meva primera Mitja Marató, després d'haver provat els 5 i 10 kms amb bones sensacions.

Aquests últims mesos, amb el Sebas sobretot, i l'Ignasi les últimes setmanes, hem anat agafant bon fons i ritme. De fet, l'entrenament tipus (Castellar-La Salut-Castellar, Togores, Colobrers...) ha estat de 3-4 dies a la setmana 12-15 kms) i més d'una pujada a El Puig de la Creu.

Ara només queda enganxar la punta final de resistència i arribar frescos al dia 4.

Si us hi animeu, cliqueu a l'imatge o aquí.

Ens hi trobem.

diumenge, 31 de juliol del 2011

Centre de Periòdics - Castellar del Vallès

M'ha agradat trobar-me a la penúlitma pàgina de l'Actual una ressenya gràfica i històrica del Centre de Periòdics (el nom en castellà evidentment era per imposició feixista), la botiga de diaris-quiosc-llibreria que va tirar endavant la tieta-àvia del meu pare, la Teresa dels diaris en plena post-guerra.

A mi em va tocar viure l'etapa final (1978-1987), quan els meus avis es van jubilar i combinaven la gestió amb els meus pares. Recordo que em llevava més d'hora del normal i em quedava a la botiga (que era casa dels avis) fins que era hora d'anar al cole.

Allà, amb els meus cosins, llegiem tots els còmics de Bruguera (Super Humor), de Marvel (Spiderman sobretot), diaris, revistes de tot tipus...

El meu pare (a la foto), a l'Escola quan li preguntaven a què es dedicava son pare, responia decididament: periodista.

diumenge, 24 de juliol del 2011

27 Club



Ahir a la tarda trobaven l'Amy Winehouse morta a casa seva. Malauradament tenia visos de mort en diferit.

Un grandiós talent lligat al caos.

A twitter circula el #27club, una etiqueta que recorda que els grans Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain també s'hi van quedar als 27 anys. De la mateixa manera crec que estaven molts nivells per sobre de la bona Winehouse.

El Billy Bragg fa una reflexió correcta, tot i que un pèl simplista (és el que té el límit de 140 caràcters per tweet). Desconec les situacions exactes que han portat a la mort a cadascun d'ells, i els documentals/pel·lícules que s'han fet de tots ells no m'han esclarit massa dubtes.
No és l'edat el que tenen en comú Hendrix, Jones, Joplin, Morrison, Cobain i Amy - tristament és l'abús de drogues

En aquests casos, només ens queda el seu impagable llegat, que forma part de la banda sonora de la meva vida, sobretot d'aquella fase que en diem adolescència.


Brian Jones (Stones) tocant la cítara en rigorós playback a 'Paint it black'... tot i això val la pena el vídeo.

Jimi Hendrix, el talent, mite i més gran virtuós de la guitarra elèctrica.. Voodoo Child, el cover de l'All along the watchtower del Dylan, Fire, Purple Haze...

Jim Morrison (The Doors), el front-man més potent de la història. Ideòleg i creador de joies immenses: The End, When the Music's over, People are Strange, L.A. woman, Light my fire, Break on through.... 

Del Kurt Cobain recordo perfectament el dia que va morir. Jo tenia 15 anys i el so Seattle/grunge ho estava petant arreu. Jo era més de Soundgarden però Nirvana m'agradava i de tant en tant els escolto amb emoció. Lithium, In bloom, Where did you sleep last night  (ens la feia cantar el Magí a l'Institut, amb bon criteri) i les mítiques Smells like teen spirit i Come as you are.

De la Janis Joplin no n'era massa seguidor. Això no treu que em sembli extraordinària. Joplin a Toronto


dissabte, 23 de juliol del 2011

Utøya

Tot indica que un maleït tros d'animal fonamentalista ha segat la vida d'almenys 84 persones a Utøya i 7 més a Oslo.

El molt cabró s'ha fet l'amo del futur negre de les famílies i amics, i s'ha carregat tots els projectes individuals, i col·lectius, de tota aquesta bona gent innocent.

A sobre, aconseguirà que en nom de la seguretat hi hagi més llibertat.

Fa gairebé un any era a Oslo, seu del Nobel de la Pau. Un dia abans, un jove taxista iraquià a Trondheim ens explicava les bondats del país. No amagava les dificultats d'integració, però entenia que es tractava d'un pacte entre tots plegats.

Les societats nòrdiques em fascinen des de la diferència. Desgraciadament, però, des de les seves arrels hi ha gent disposada a dinamitar-ho tot.

Descansin en pau.