El dijous al vespre, acomiadàvem a la Casa de Convalescència de l'Hospital de Sant Pau, l'Ana Garay.
L'Ana, Doctora en Psicologia Social, va ser una de les primeres professores que vaig tenir a la UAB, i sens dubte la primera que em va impactar. Probablement d'ella destacaria la coherència entre discurs i acte, i una afinadíssima ironia amb gran sentit de l'humor.
L'Ana tenia 28 anys llavors, i la majoria de nosaltres, 18. A aquelles classes vaig coincidir amb grans companys, com l'Aleix Caussa, que vaig tenir el goig de retrobar dijous, i amb molts d'altres que formen des d'aquella època, part de la meva història.
En un acte molt emotiu i carregat d'excel·lents discursos (vídeo) i conceptes, mescla de nostàlgia i d'alegria, i que principalment em movia les ganes de despedir-me de l'Ana, em va recomfortar especialment veure gran part de grans professors i professores que he admirat des de l'època, el Miquel, el Lupi, la Sònia, el Joel (ànima màter de l'acte), el Juan i tants i tants altres.
Va ser eminentment, doncs, un acte de comiat, però al mateix temps el vaig viure com un potent trasllat al 1996-2000, que ve a ser el que Murakami resumia a "De què parlo quan parlo de córrer":
On the body of [my] bike is written “18 Til I Die,” the name of a Bryan Adams hit.
It’s a joke, of course. Being eighteen until you die means you die when you’re eighteen.
Això mateix, "18 fins la Mort", sense prendre's-ho massa seriosament, ja que significaria que mors als 18.
Ana, Joan, formeu ja part eterna dels que ens quedem.
