No sé què m'està passant que últimament torno a veure a gent que feia al voltant de 20 anys que no veia.
Ahir, al casament, va ser el torn d'una companya de la lleva dels meus pares.
Una dona elegant em va parar i em va dir:
"Sé qui ets perquè ets igual que el teu pare".
Jo que sóc bastant fisonomista vaig mirar-me-la i click,
"Ets la Dolors".
Bingo. Era de la Dolors de Cal Raval. Filla de Castellar, veïna de la meva mare, va treballar fins fa 10 anys al Banc de Sabadell d'aquí, llavors la van traslladar a Sabadell, on viu. Tot i així es veu visquent al poble que estima.
Em vaig quedar amb una frase que em va repetir dues vegades:
"La primera síndria que em menjo cada any, em porta a la memòria el teu besavi" I m'ho deia amb els ulls de quan expliques coses que et venen de dins.
Jo sóc com a mínim besnét, nét i fill de comerciants de Castellar.
Com ve deia la Dolors, els meus besavis materns tenien un comerç de fruita, d'aquí que la família de la meva mare siguin de Cal Magranero. Per part del meu pare, els avis tenien el Centre de Periòdics i tot i que originàriament era Cal Llop (ni el meu pare sap ben bé el perquè del nom), es va anar assimilant el cognom i jo he viscut molt més la denominació Cal Creus
Tota aquesta conversa era supervisada i enriquida per la Teresa de Cal Tort
És una constatació dir que l'ús dels "Cal" a Castellar (i arreu) va en franca regressió. Imagino que la causa principal deu ser la progressiva arribada de nous convilatans i convilatanes, sobretot des dels 80, que fan que aquestes petites Històries no tinguin difusió ja que no venen d'un passat compartit.
Signes dels Temps.
I tot això dit des del convenciment que els pobles, les viles i les ciutats han de pertànyer a tots els qui les estimen, portin el temps que portin.
Tant se val d'on venim, si del Sud o del Nord, i ara m'aniria embalant fins completar el Cant del Barça.
P.D: El casament de la Mercè i l'Oscar va ser maco maco de debò. Però maco maco.
