Portava 4 setmanes patint a l'UCI, però el fatal desenllaç m'ha entristit molt, tot i estar advertit de les complicacions.
El Francesc forma part de la família, de la gent que estima els teus, de la gent que sempre saps que és allà i que et desitja el millor sense condicions.
Em costa adjectivar una mort, sóc conscient que forma part de tot plegat, però la desesperança que deixa als seus és molt dura, sobretot al seu fill Marc, a la seva estimada Tere, al seu germà Albert, a la Rosa, l'Anna, l'Estel. A tots els que hem tingut la sort de tractar-lo.
Ha deixat petja profunda. Sempre el recordaré feliç celebrant la Champions a Saint-Denis, amb el Marc, amb el Ramon, amb el meu pare, amb la gent de la Penya Solera que ell ha presidit els últims anys amb passió i dedicació.
De vegades el futbol, el Barça, és l'excusa perfecta per gaudir de la gent que estimes.
Estem orgullosos de tu, Francesc. Ara venen temps tristos.
Ens faràs més forts.
