Aquesta és la seva història en primera persona:
Vaig venir a Dinamarca fa una mica més d'un any i mig per amor, d'aquella mena que et fa prendre decisions radicals i tormentoses. I també perquè necessitava escapar-me d'un ofec professional i sentimental que em duïa de decepció en decepció. Necessitava aire fresc, que diuen, i a Copenhague he trobat aire fresquet fresquet, més aviat, congelat.
En aquest any i mig m'he dedicat a aprendre danès de manera força intensiva i a treballar com a profe de castellà. Ara que ja tinc els examens fets, espero poder trobar una feina més interessant, tot i que aquí, amb un cognom estranger, no és gaire fàcil.
Viure a l'estranger et fa adonar de mil coses. He après tant de mi mateixa en aquest temps... suposo que enfrontar-te a una cultura diferent et fa repassar constanment la teva, i pensar en qui ets en realitat. Marxar del país una temporada hauria de ser obligatori. Aprendre és potser una de les coses que més m'entusiasma de la vida, i aquí, no paro ni un moment d'absorbir informació nova. No tot és fàcil ni fantàstic. Vaig marxar amb la maleta plena de ganes de reinventar-me, pensant que obria una pàgina en blanc, i és dur aprendre que les possibilitats es poden medir en centímetres i que t'has de guanyar cada un dels somriures que et dediquen. No parlaré de les coses bones i dolentes de Dinamarca, perquè n'hi ha moltes, com a tots els països, però us convido a descobrir-les quan vulgueu.
Penso molt en casa, en Castellar. I sobretot en el sentiment de tranquilitat i d'estar per casa que em transmet quan estic allà. No haig de pensar en quin idioma haig de parlar, ni com ho haig de fer per anar a un lloc que no conec encara, ni totes les normes culturals que s'estilen per aquí. Al poble tot és fàcil, proper, sabut. És curiós que quan vaig arribar aquí volia sentir-me aboslutament anònima, i ara trobo a faltar no tenir (encara) una identitat.
Aquí sóc una noia exòtica, d'ulls foscos, que ha après danès ràpid i que veu el futur amb incertesa. La xicota del Frej. A Castellar sóc jo. És el meu petit món, on tot em fa sentir segura, relaxada, com un còctel de valerianes. I ara em sembla un poble muntanyós! És que aquí no en tenim, de muntanyes. No sé perquè, però sempre que penso en el poble penso en els estius de quan teníem uns 10 anys, i la cosa més perillosa de món era trobar-se pels carrers 'els alemanys', aquells que vivien a la carretera. I també penso moltíssim en vosaltres. Perquè això sí que ho té, Dinamarca, que per molt preciós que sigui el país, està molt lluny de les persones que estimo. Ja ho té això, la vida.
