Ahir celebravem el 31è aniversari d'un dels meus millors amics, el Víctor.
Les nostres vides es van creuar per primer cop el 96, quan començavem Psicologia a l'Autònoma, però no va ser fins l'any següent quan vam coincidir a les magnífiques classes de Psicometria, on entre correlació i correlació arreglavem el món fent les alineacions del Barça de la següent temporada, valorant èxits i fracassos sentimentals, coses de l'edat(?)...
El Víctor és una d'aquelles persones que valen tant la pena perquè és únic. És extremadament extrem. El seu cap funciona a 3.000.000 RPM i, per complementar-ho, hi mescla emoció pura. Sembla dissenyat per l'Andrés Calamaro, artífex de la nostra banda sonora d'aquella època inicial.
Aparentment, i en molt punts profundament, som l'antítesi l'un de l'altre, i probablement aquí radica el secret de la nostra amistat. Crec que sóc de les poquíssimes persones que mai de la vida s'ha enfadat amb ell per cap dels seus comentaris explosius. És més, tinc l'honor de formar part dels escollits que tenim llicència per esbroncar-lo i clavar-li sermons sense pietat, cosa que utilitzo més aviat poc.
Professionalment és d'aquelles persones que sempre vols que s'uneixin als teus projectes, i sóc afortunadíssim d'haver-ho fet fins ara, primer al Vapor Llonch (tot i que en àrees diferents) i des de fa 2 anys justos a l'Escola del Gremi d'Indústries Gràfiques. Espero que per molt temps.
Felicitats geni!
Geni, paraula polisèmica...
