Avui arribo al post 200.
Entenc que els rodons són posts-dedicatòria.
Procedeixo:
El post 200 va dedicat a un amic i una amiga. Es casen a la tardor.
L'amic, tot i que ja m'havia advertit fa unes setmanes, m'ho/ens ho va confirmar dissabte.
M'abstendré de dir els noms fins que sigui vox populi.
A ell, el sinyó, el conec des de que erem marrecs. Tot i que l'època daurada de la nostra amistat es va forjar als anys daurats universitaris.
La providència i un projecte comú m'han fet tornar a coincidir amb ell. I me n'alegro molt.
A ella, l'he conegut a través del sinyó, i plegats fan una parella que fa goig que es casin.
Que seguiu sent com a mínim tant feliços com ara!
I us dedico aquesta joia del Toti Soler (la versió del Quimi Portet també és boníssima)
Em dius que el nostre amor
va ser com un infant
que dóna al teu cor
els dies que vindran.
Perdut i sense nau,
mirall de coses belles,
em dius que el nostre amor
s'acaba a les estrelles.
Em dius que el nostre amor
només era el primer,
que un altre braç més fort
t'abraçarà més bé.
A punt de ser record,
claror de flor collida,
em dius que el nostre amor
no sap trobar la vida.
Em dius que plori,
si vull plorar,
em dius que mori
fins a demà,
no pots comprendre
com el dolor
dura per sempre
si es fa cançó.
Em dius que el nostre amor
era un ocell ferit
tremolant al teu cor,
somniant al meu pit.
Amiga de la mort,
camí de vela blanca,
la llum del nostre amor
és una flor que es tanca.
