Estava mig escoltant la ràdio abans que comencés el Barça a RAC1 quan vaig sentir la notícia colpidora de la mort del Robert Enke.
Em va deixar tocat. Vaig buscar instintivament a l'Stern i l'Spiegel per saber què havia passat. Es parlava d'accident en un pas a nivell... sonava a suicidi i així es va confirmar.
No tinc cap interès de donar-li cap toc sensacionalista i sóc més que conscient que d'aquests drames i de fatalitats evitables en passen cada dia centenar de milers, però reconec que la seva història m'ha deixat trasbalsat.
Un tipus cultivat, sensible, exemple pels joves, esportiu, noble, patia depressions cícliques i clíniques, agreujades per la mort de la seva filla de 2 anys. Per desgràcia, salvant les distàncies i sobretot les circumstàncies, ens portava a casos com els dels grans Dani Jarque i Antonio Puerta.
La pobra dona del Robert oferia avui una roda de premsa, juntament amb el seu psicòleg i gent propera a ell. Em trec el barret davant del seu discurs digne de debò.
Mireu les portades de l'Sport i el Mundo Deportivo. No sé si és que ja fa anys que els he perdut la simpatia, però em sembla que dedicar menys d'un 1% a la portada per parlar del tema és una mica llastimós.
