Fa cosa d'un any, després d'haver-ho dit i proposat milers de vegades quan coincidíem pel carrer, vam decidir organitzar una trobada de companys i companyes de la Generació del 78 d'El Casal.
Cadenes infinites d'e-mails, recerques al Facebook amb caramboles incloses i trucades vàries van acabar de possibilitar que al mes de Maig féssim una trobada que va ser un èxit de participació i de bon rotllo.
I allà hi havia l'Esther, ben a prop de la Núria. Vam seure de costat. L'Esther era aquella amiga amb qui a l'edat pre-pàjara tenia tanta complicitat. D'un dia per l'altre, però, i amb l'estiu pel mig, les trajectòries se'ns van separar, i amb aquella ingenuïtat i inèrcia de l'edat penses que les coses són com són i no fas massa res per canviar-les.
Resultat: 17 o 18 anys sense veure'ns, que jo en sigui conscient, o almenys sense coincidir en un espai voluntàriament.
Aquell sopar, doncs, va ser poc menys que un fet històric, com un cometa Halley que si el pilles, bé, i si no, oblida-te'n ja per sempre.
Des de llavors, he tingut la immensa fortuna de retrobar i veure la versió ampliada i millorada d'aquella pedra preciosa, aquell diamant en brut que no ha parat de pulir-se i reinventar-se.
Ella és la responsable de que m'hagi plantejat i replantejat coses que donava per segures, amb les seves sentències que deixen sense rèplica.
I per què avui aquest post? Doncs casualment, demà/avui fa anys, com tota la nostra quinta, 32, dels que me n'he perdut més de la meitat.
A casa t'estimem molt, Esther, you know it.
