Doncs jo votaria aquesta. I de llarg. I n'hi falten de molt bons a la llista.
He posat en negreta la part que em sembla magistral. Escolteu-la ( llegiu-la al mateix temps). Feu-vos aquest favor.
Quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi raigs al front.
Quan els pit-rojos i les caderneres, els gaigs, les garces i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cap potser comenci a sospitar.
I tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix.
Quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria, d'aquests parracs ja no en direm corbates, d'aquesta espelma ja no en direm llum.
Quan de la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri en calfreds els petits cossos dels vostres fills és que tot torna a començar.
Potser tu mai has tingut un amic imaginari. Potser tu mai has demanat res al teu àngel de la guarda. Potser tu mai t'has sentit fill d'un pare desconegut.
I si us ha agradat, vídeo al canto.
