Avui el meu pare fa 62 castanyes, tot i que té l'energia d'un trentanyer.
No en parlo mai aquí d'ell, ni de ma mare. De la mateixa manera que no tinc fotos de la família a la feina, ja que com diu el meu cap: "Ja sé on és casa meva".
Un dels dos punts més decisius de la meva vida ha estat tenir els pares que tinc. Incondicionalment al costat, a la discrepància i a l'encert, a les coincidències i a les pífies.
Als 12-13 anys ja em feien estar a la botiga (l'any que ve farà 25 anys de l'obertura...) a donar un cop de mà. Em deixaven fer el 90% o més de les coses que els demanava. I sempre amb els conceptes "llibertat i responsabilitat" gravats a foc al cap.
El meu pare, amb una carrera professional d'èxit a empreses punteres, em veia estudiant màrqueting, o ADE o alguna cosa per l'estil. Res de res, Psicologia i Educació vaig escollir, i endavant les atxes.
D'ell n'he admirat la capacitat de treball i d'esforç sense deixar mai els valors fonamentals, motiu pel que es va apartar del món salvatge de les multinacionals fa ben bé una dècada.
Afortunadament, tenir un fill et redimensiona la figura dels pares. Li dona valor ple a tots aquests esforços infinits que fan i han fet per tu. I per aprenentatge vicari i emocional et serveixen per transmetre'ls al teu propi fill.
M'agrada, doncs, ser conscient i evidenciar-ho a ells dos, pedres angulars de la meva vida.
Avui tenim festa grossa a Cal Llop amb tota la família, celebrant l'aniversari del meu pare i del meu fill, de l'avi i del nét. I jo, feliç a més no poder.
Us estimo.
