Jo en tenia 8. Això són, per tant, més de 3/4 parts de la meva vida, i només m'he dignat a dedicar-li algun escrit de resquitllada.
La raó no la sé ben bé.
Des de ben xaval em va tocar donar-hi un cop de mà, més que secundari. Els meus trets introvertits van agafar, a foc, algun matís.
La meva relació més estreta amb la botiga va ser des de l'inici, l'any 87, fins el 2000, quan ja vaig començar el Pràcticum a la Facultat, vaig marxar a estudiar fora i a la tornada ja vaig començar a treballar a un centre de formació.
Coincideix justament també amb la 1a etapa, al Carrer de l'Església. Justament quan estava a Alemanya, van fer el trasllat davant del Cali, al C/Hospital. I aquí ha estat des del 2001 al 2012. L'època de maduresa de la botiga, i de la vida professional dels meus pares. Però això es mereix un relat a banda.
És molt, però molt probable i significatiu, que el meu fill, amb 5 anys, s'hi hagi estat moltes més hores en aquest local que jo els últims 11.
L'altre dia ell li preguntava al meu pare, tot conscient que això s'acaba: "Jo quan sigui gran voldré una botiga. Val molt una botiga?"
No seré jo qui li tregui la idea del cap, com tampoc li treuré la de que vol estudiar a la Universitat per ser geganter.
Ben mirat, sóc fill, nét i besnét de botiguers i comerciants.
De gent que han sacrificat dissabtes i diumenges per pencar.
De gent que treballaven quan per edat els tocava jugar al carrer.
M'he carregat també aquesta tradició.
Però no deixo de sentir una mescla potentíssima d'orgull, respecte i estima a les persones que han optat per aquests camins carregats de sacrifici. Cap els meus pares, els avis i aquells que no vaig arribar a conèixer.
I a tots aquells i aquelles que lluiten per tirar endavant.
 |
| Els putos amos d'un futur per escriure. Continuarà. Foto: Josep Graells, L'Actual |
