dimarts, 30 d’octubre del 2012

Castanyada (vs?) Halloween

Fa onze anys, per aquestes èpoques exactament, vaig celebrar per primera vegada Halloween.

Treballava a un Centre de formació propietat d'un grup nord-americà. Un centre Sylvan que un any i mig més tard petava arrossegat per l'estafa Wall Street Institute, Tot un seguit de pràctiques delictives de microcrèdits personals per a formació.

Va petar amb els consegüents judicis i FOGASA i tota la pesca, mentre tots els companys/es de Claustre, la majoria acabats de sortir de la Uni, refeiem dignament la vida professional .

Torno a Halloween. Recordo que vam organitzar una festa pels alumnes amb tota la parafernàlia de màscares, maquillatge, aparences gòtiques i d'altres qüestions més suaus pels més petits.

Recordo que va sortir molt bé, però la sensació d'estar fent teatre i de que allò era una americanada, i que estavem fent el primo, i que era poc menys que una invasió cultural, va planejar per l'ambient tota l'estona.

Tenir un fill genial m'ha fet redescobrir la Castanyada des de ja fa uns anys, i demà, inclús, se m'omplirà la casa d'amics i amigues amb els seus respectius fills i filles genials i sumarem a la Castanyada les ganes de pintar-nos i fer el zombie, el gòtic o el que surti.

Sempre pels petits, que consti, que els grans som molt seriosos.

No sé si estarem traïnt estrictament la tradició. 

L'únic que sé és que cap tradició hauria de passar per sobre de les ganes de passar-ho bé amb els teus.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

L'Alfredo

Recordo perfectament l'última conversa que vaig tenir amb l'Alfredo. El seu fill Ferran estava conval·lescent de la mateixa operació que m'havien fet a mi unes setmanes abans, amb la mateixa otorrino i al mateix hospital.
Tot havia anat bé.

Estavem contents, i em parlava de com de bé s'ho passava sortint a caminar amb el grup d'excursionistes sèniors que des de feia poc integrava també el meu pare.

Avui, a l'Església, a una cerimònia d'enterrament civil, una de les més precioses a les que he assistit, el Ramon Juliana, en nom dels seus amics excursionistes ha iniciat el torn de paraules amb una glosa excepcional que lligava el territori, el caràcter, els valors i la personalitat de l'Alfredo.

Una imatge de La Mola il·lustra el recordatori que amb tant bon gust ha escollit la família.

Però aquesta faceta d'enamorat del territori és només una de les moltíssimes que l'Alfredo ha honorat al llarg dels seus 61 anys de vida. Molta vida per endavant li quedava.

M'ha entusiasmat escoltar de les persones que més l'estimaven dades i facetes que desconeixia, i que m'han fet sentir-lo encara més proper. Entre intervenció i intervenció, música de Clapton, de Lennon, enregistrada i en directe. A l'alçada de l'homenatjat.

El bon Alfredo, asturià de Tudela Veguín, company de classe del gran Tino Casal, ha estat un castellarenc excepcional.

Ha tingut la fortuna de tenir una família i un grup d'amics/gues del mateix nivell que ell. Començant per la seva dona, la Dolors, una persona fora de sèrie, els seus fills, la família d'aquí i d'allà, i els amics, la Teresa, que ha dirigit unes paraules sensacionals que el descrivien, l'Imma, el Jordi...

Com molt bé s'ha referit la seva cunyada, ara cal que parlem d'ell i que el tinguem present.

El compromís social, l'entusiasme pel cine, membre fundador del Club Cinema Castellar, sindicalista, sensible a la bona música, apassionat del seu hort... dóna per escriure il·limitadament.

L'Alfredo no mereixia aquest desenllaç.

És la gran putada final.