Recordo perfectament l'última conversa que vaig tenir amb l'Alfredo. El seu fill Ferran estava conval·lescent de la mateixa operació que m'havien fet a mi unes setmanes abans, amb la mateixa otorrino i al mateix hospital.
Tot havia anat bé.
Estavem contents, i em parlava de com de bé s'ho passava sortint a caminar amb el grup d'excursionistes sèniors que des de feia poc integrava també el meu pare.
Avui, a l'Església, a una cerimònia d'enterrament civil, una de les més precioses a les que he assistit, el Ramon Juliana, en nom dels seus amics excursionistes ha iniciat el torn de paraules amb una glosa excepcional que lligava el territori, el caràcter, els valors i la personalitat de l'Alfredo.
Una imatge de La Mola il·lustra el recordatori que amb tant bon gust ha escollit la família.
Però aquesta faceta d'enamorat del territori és només una de les moltíssimes que l'Alfredo ha honorat al llarg dels seus 61 anys de vida. Molta vida per endavant li quedava.
M'ha entusiasmat escoltar de les persones que més l'estimaven dades i facetes que desconeixia, i que m'han fet sentir-lo encara més proper. Entre intervenció i intervenció, música de Clapton, de Lennon, enregistrada i en directe. A l'alçada de l'homenatjat.
El bon Alfredo, asturià de Tudela Veguín, company de classe del gran Tino Casal, ha estat un castellarenc excepcional.
Ha tingut la fortuna de tenir una família i un grup d'amics/gues del mateix nivell que ell. Començant per la seva dona, la Dolors, una persona fora de sèrie, els seus fills, la família d'aquí i d'allà, i els amics, la Teresa, que ha dirigit unes paraules sensacionals que el descrivien, l'Imma, el Jordi...
Com molt bé s'ha referit la seva cunyada, ara cal que parlem d'ell i que el tinguem present.
El compromís social, l'entusiasme pel cine, membre fundador del Club Cinema Castellar, sindicalista, sensible a la bona música, apassionat del seu hort... dóna per escriure il·limitadament.
L'Alfredo no mereixia aquest desenllaç.
És la gran putada final.