Ahir ell feia 7 anys, i me'l mirava mentre cantava.
Gairebé 15 anys després de la mort del Carles Sabater, li brillaven els ulls i aplaudia.
Ja ha anat a uns quants concerts, però aquest era el seu primer musical per a grans. Es veu que a 1er ja són grans, diu.
Mentre jo sentia la felicitat extrema de quan veus feliç a qui més estimes, m'apareixia el record de la desaparició, prematura, del Carles.
Segurament hipersensibilitzat jo per recents episodis, més o menys propers. El darrer, el de l'exemplar Tatiana Sisquella, envoltada a la vida de gent bona. I tants d'anònims, aquí i allà.
 |
I és que, segurament, és impossible destriar la potència immensa de l'estima als teus, sense l'ombra de la mort.
No, no és un post trist. És un post d'homenatge a les coses bones de la vida.
Com encertadament deia l'humorista Art Buchwald: 'les millors coses de la vida no són coses'.
Que per molts anys ho seguim celebrant. Tots.
Tenir algú així de genial tant a prop, ho fa tot molt més senzill.
I màgic.
