D'ençà que el 'Procés' està oficialment, i mediàtica, instal·lat a la vida política de Catalunya, i sense voler-ho, d'Espanya, el meu posicionament, lluny de debilitar-se, ha adquirit més contingut.
Sóc absolutament escèptic amb el fet que les banderes siguin el motor dels canvis. Sóc català i participo amb interès de la cultura catalana, però estic tant allunyat de l'argumentari independentista com de l'unionista.
El despreci que s'ha mostrat aquí i allà vers el posicionament del PSC és preocupant. Crec que s'ha fet malament, però sincerament, no he vist el context massa receptiu per construir l'opció federalista.
Aquests dies hem estat visitant la família de León i Oviedo, i sempre que ens introdueixen a nous coneguts ens presenten com "los catalanes", i és inevitable escoltar comentaris irònics sobre el President Pujol. (Pujol ha fet molt mal al Procés amb els seus actes indignes i reprobables, i més que en farà).
No sóc tan ingenu com per extrapolar aquestes reaccions i reduir la qüestió a anècdotes, però és evident que el discurs de l''Espanya ens roba' porta inequívocament al xoc de trens i a deixar pel camí qüestions rellevants pel debat.
M'arriba per diverses vies un bon article del Xavier Domènech, en el que apunta qüestions que em semblen avui en dia més interessants i que em produeixen més incògnites i dilemes que l'articulació d'un nou Estat independent (tot i que una cosa no exclogui l'altra).
El David González, apunta d'esquitllada a Rajoy com a responsable del resorgiment del frontpopulisme.
Les incògnites i necessitats d'una nova organització política que representi els interessos socials estan per resoldre.
I ningú està en possessió de la veritat absoluta.
