 |
| (Carles Díaz, L'Actual) |
Segurament, instants abans de perdre la consciència era feliç amb el seu company, fent el que volia fer en aquell moment.
L'Elena era així, una noia feliç, i morir als 31 és òbviament una absoluta tragèdia .
La recordo de ben petita. M'evoca el Passatge Montsec i el Passatge Pedraforca. El seu germà Àlex,el Toni i l'Anna, la Núria, les Mòniques. Segurament jugant pel carrer, vestida de flamenca inclús.
Deu fer un parell d'anys que no la veia, però sabia que la seva felicitat no havia parat de créixer.
M'ha aparegut el record d'alguns caps d'any, no en fa més de quatre, cantant i ballant amb la Marina i l'Antoni, la Ivette, l'Òscar, l'Alfredo, també el Jaume, gaudint de la vida.
Alguna setmana santa a Roses, alguna barbacoa a cals Pladevall.
L'Elena se n'ha anat segurament a la millor època, de tantíssimes, de la seva vida, estimada per tots els que s'han creuat amb ella.
La gran putada de la vida segurament ens ha d'alliçonar, però segueix sent una immensa crueltat, una injustícia absoluta.
Elena, segueix feliç. Tot l'amor als que notem, ara, la buidor. La seva família boníssima, les seves amistats innumerables.
