1 any després. Temps o rellotge

Casualment (?) ahir escrivia sobre el temps i/o la vida. Fa justament un any que vaig penjar un post amb una cançó que dóna molt bones receptes.
Sense voler ser críptic, ni entrar en el detall de l'esfera privada, diria que un any dóna per molt. I després de dir aquesta evidència, ja tinc la conciència tranquila i vaig a avançar feina :-)

TEMPS O RELLOTGE

Lletra i música: Sanjosex

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets,
Com si el temps es pogués dividir com si res,
És com dir que el temps és un rellotge.

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
Ritme que no és vida ni present ni futura,
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

Temps fa que vàrem deixar de jugar,
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres
Que porten a un país sense les presses.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Sense paraules.

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals
Estan destrossant la teva parella,
Almenys fes-ho per ella.

L'agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps,
Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment,
Llocs sense cobertura. (segueix...)

Working Title: no morir en el intento

Us adjunto el trailer d'una proposta cinematogràfica que té molt bona pinta.


Sense ànim de comparar-la amb cap altre, el llenguatge audiovisual m'ha recordat lleugerament la gran "Corre, Lola, corre!". Segurament l'argument i l'acció són totalment oposades, però sembla molt dinàmica i fresca.

S'estrena el dia 12 a Barcelona. Un curtmetratge més que recomanble.

Puig de la Creu. Símbol

Tinc una relació molt estreta amb el Puig de la Creu. Durant una època, ja fa més de 5 anys, hi pujava un parell de cops a la setmana, trotant a un ritme digne, recordo que pujava i baixava amb una horeta. Cap proesa, però em satisfeia.

Amb l'Antoni sempre diem que hem d'aconseguir pujar-hi un cop a la setmana. Deu fer un parell d'anys que ho diem, i realment em pregunto què és exactament allò tant inaplaçable que no em/ens deixa fer-ho.

Això em serveix per fer auto-crítica. Només en èpoques de vacances i en situacions de caps de setmana llargs, tot i que demà treballaré d'alguna manera, sóc capaç de veure la Vida i de gaudir-ne amb més energia. La resta del temps, és feina, feina, i altres coses recomfortants. Evidentment no ho dic des de la desesperació: he escollit camins que m'hi han portat i em satisfà en un altíssim percentatge la feina i les responsabilitats que s'assumeixen, però costa entendre que no pugui trobar 2 hores a la setmana per gaudir d'una activitat que deu ser de les meves 100 preferides de la vida.

Demà buscaré també el moment per escapar-m'hi, o a La Mola, i dimarts també.

Espero no 'fer-me trampes jugant al solitari'. Aquí deixo la intenció.

Les Arenes

L'amic Carles Casanovas i l'Associació de Veïns de Les Arenes estàn realitzant una magnífica tasca de dinamització i activisme des d'aquest meravellós indret dins del nostre municipi.

Recomano moltíssim que visiteu el lloc web www.lesarenes.com, on a part de conèixer les activitats que anualment s'hi organitzen, es pot accedir a continguts propis de la vall del Riu Ripoll i el context natural autòcton que envolta Les Arenes del Vallès.

A més, el Carles (i l'Enric també en alguna de les sessions) està col·laborant de manera decisiva en molts projectes que afecten al desenvolupament de la nostra vila. La seva hospitalitat i el seu degoteig d'idees són excel·lents.

Moltes gràcies Carles i enhorabona per les tasques endegades!

Holy Band Strippers

El productor i músic castellarenc Xavi Barranquero/Basstardo m'ha fet arribar aquesta nova i recomanable proposta, el seu projecte Holy Band Strippers.

Enhorabona Xavi i família!

Penya Solera Barcelonista de Castellar. El triplet

4 mesos llargs després m'ha aparegut aquest retall de la celebració del triplet amb la Penya Solera.

Firmo repetir-ho el proper Juliol...

De la Memòria. En record del Jordi Solé Tura

Avui s'ha mort el Dr. Jordi Solé Tura, figura més que rellevant per la democràcia de l'Estat. La seva, malauradament, ha estat una mort cada vegada més comuna, patint un imparable deteriorament funcional i cognitiu provocat per la malaltia d'Alzheimer.

Fa 12 anys que va morir la meva àvia en condicions similars. Recordo vivament el via crucis que va suposar. L'àvia Antònia, mare del meu pare, havia estat una dona de caràcter i durant els 4 últims anys de la seva vida la seva imatge es va anar empobrint fins l'agonia final. Recordo que intentavem fer el cor fort, mesclavem els plors de dolor amb les riatlles de tendresa quan feia algun comentari que, evidentment i malaurada, estava fora de context pels qui l'escoltavem.

No tinc les dades massa actualitzades, li preguntaré a la Gemma Modinos, amiga i eminència castellarenca del tema, que estudia i investiga a Groningen, però recordo que no fa massa es parlava que a la societat occidental la prevalença de la malaltia podia anar al voltant del 8-10% dels majors de 65 anys, i gairebé el 50% dels majors de 85 anys.

Es tracta, evidentment, d'un greu problema de salut pública.

Sobre la figura del Jordi Solé Tura us recomano el post de l'Ignasi.

I el documental excel·lent del seu fill Albert: "Bucarest. La memòria perduda":