De canvis de trajecte (II): Ells. Oliveras Tot Moda 1987-2012

Hi ha dies gravats a foc a la memòria. El d'avui n'és un d'aquests pels meus i per mi.

Després de 25 anys de pencar i viure per la botiga i de la botiga, els meus pares (Joan & Maite) han plegat veles.

Ho han fet millor del que mai s'haguéssin imaginat. El procés de liquidació per jubilació el van iniciar per Nadal, i en un parell de mesos i mig ho han reventat absolutament tot.

Aquest procés de 10 setmanes els ha servit per  poder-se acomiadar de centenars de clients i clientes. 

Plegar amb l'absoluta convicció que has intentat fer-ho el millor que saps, i que la gent t'ha arribat a apreciar/estimar per això i viceversa, ha de ser de les sensacions més ben parides de la vida.

Com un mantra penso "els ha valgut la pena".

Els ha valgut la pena ser pencaires animals.

Els ha valgut la pena apostar i arriscar temporada rera temporada.

Els ha valgut la pena escoltar i aprendre dels milers de persones que han tractat.

I parlo en plural pensant amb els meus pares, que han estat plegats sobretot a la recta final.

M'agrada fer-ho així, però no seria del tot just si no qualifiqués a la meva mare com l'epicentre energètic d'aquesta història. Ho ha fet absolutament tot per la botiga, no defallint mai i desvivint-se per donar el millor dels serveis i productes a la bona gent que s'hi ha acostat.

Ha tingut persones especials al seu costat, sobretot la Montse i la Gemma, que han estat les col·laboradores que més temps han donat suport incondicional fins a formar part d'aquesta bona gent que consideres família teva. Justament, en un dia tant guapo la Gemma fa 30-pocs anys i l'hem pogut felicitar.

Recordo també la Natxa a l'inici, la Mònica quan es va lesionar la Gemma, l'Eva, l'Elsa i és impossible obviar el meu germà-cosí Àlex, que abans de fer l'aventura Carrefour va estar uns anys al peu del canó també.

Més de 9000 dies donen per molts moments brutals, i això ja ho porten incoporat per sempre més.

Tant de bo algun dia pugui sentir alguna sensació similar. La desitjo per tothom.

En una època complexa i cabrona on la vida mitjana de les empreses es situa als 10 anys, haver complert un cicle comercial de 25 (des dels 38 anys d'edat als 63 acabats de fer), només es pot valorar com d'excel·lent.

Ara comença un nou repte: modul·lar una estructura cerebral orientada a pencar a altres coses.

Que per molts i molts anys en gaudeixin.

De canvis de trajecte (I): Jo, però també Ell

La setmana passada va fer 25 anys que l'obrien al públic.

Jo en tenia 8. Això són, per tant, més de 3/4 parts de la meva vida, i només m'he dignat a dedicar-li algun escrit de resquitllada.

La raó no la sé ben bé.

Des de ben xaval em va tocar donar-hi un cop de mà, més que secundari. Els meus trets introvertits van agafar, a foc, algun matís.

La meva relació més estreta amb la botiga va ser des de l'inici, l'any 87, fins el 2000, quan ja vaig començar el Pràcticum a la Facultat, vaig marxar a estudiar fora i a la tornada ja vaig començar a treballar a un centre de formació.

Coincideix justament també amb la 1a etapa, al Carrer de l'Església. Justament quan estava a Alemanya, van fer el trasllat davant del Cali, al C/Hospital. I aquí ha estat des del 2001 al 2012. L'època de maduresa de la botiga, i de la vida professional dels meus pares. Però això es mereix un relat a banda.

És molt, però molt probable i significatiu, que el meu fill, amb 5 anys, s'hi hagi estat moltes més hores en aquest local que jo els últims 11.

L'altre dia ell li preguntava al meu pare, tot conscient que això s'acaba: "Jo quan sigui gran voldré una botiga. Val molt una botiga?"

No seré jo qui li tregui la idea del cap, com tampoc li treuré la de que vol estudiar a la Universitat per ser geganter.

Ben mirat, sóc fill, nét i besnét de botiguers i comerciants. 

De gent que han sacrificat dissabtes i diumenges per pencar.

De gent que treballaven quan per edat els tocava jugar al carrer.

M'he carregat també aquesta tradició. 

Però no deixo de sentir una mescla potentíssima d'orgull, respecte i estima a les persones que han optat per aquests camins carregats de sacrifici. Cap els meus pares, els avis i aquells que no vaig arribar a conèixer.

I a tots aquells i aquelles que lluiten per tirar endavant. 

Els putos amos d'un futur per escriure. Continuarà.
Foto: Josep Graells, L'Actual

La reforma que precaritza les relacions laborals

Font: L'Actual, 186

El Petit Mag - Enchanté

El Roger ha reventat l'Auditori en dues sessions.

Col·locar més de 600 entrades a Castellar no és gens fàcil, i el xaval ho ha fet amb la gorra.

Amb el Mag Lari observant-lo en directe, el Petit Mag ha ofert un espectacle de nivell sènior avançat: Enchanté.

Tot i que la sessió del matí servia d'assaig general (ha preparat l'espectacle amb temps rècord), tots els trucs i jocs d'il·lusió han sortit perfectament.

Magnífica posada en escena, molt bé les ballarines de l'Escola de Dansa Parc i una selecció musical molt potent. Només un únic petit detall: essent un fan de Metallica declarat, podia haver optat per la versió orquestrada del Nothing else matters o la d'Apocalyptica, enlloc de la més suau de la Lucie Silvas.

Segur que els observadors i programadors culturals que estaven escampats per la platea de l'Auditori hauran pres molt bona nota d'aquest immens talent castellarenc, que ha deixat de ser promesa per consolidar-se com un Mag en majúscules.

Molta merda, Roger!

Entrevista al Bdeblog - 07/02/12

Dimarts, els companys de Bdeblog em van convidar al programa.

Em va agradar moltíssim repetir experiència.

Els meus mèrits: ser de Castellar i tenir un bloc més o menys operatiu. Mireu si són bones persones.

Moltes gràcies Jordi (Rius) i Salva (Solé)!

Si voleu escoltar el programa, aquí us deixo l'enllaç 

Temes: Multimèdia, Salinger, Indústria i comunicació gràfica, Vida, The Cure, El Mirador, Formació, Megaupload, iPad, Música, Castellar, Nacho Vegas, Xarxes socials, LinkedIn, Bunbury... i algun altre que se m'escapa.

Bloc del Bdeblog

Facebook del Bdeblog

Twitter del Bdeblog

5

Demà en fas 5.

Ja reconeixes totes les lletres i els números, i curiós intentes lligar-ne seqüències.

I preguntes. 

Ets l'amo de les preguntes a les que sovint no trobo resposta convincent. I me les dones per bones.

I sentencies. 

Decidit expliques el teixit de la teva teoria del Tot. Per fascicles, arrencant somriures.

I estimes. Aquest és el teu Magne Pla.

I somies. 

Mentre t'escric, dorms esperant un altre gran dia.

I està arribant, 

i és imparable.

Per molts anys tot sigui així, Sioux, però per molts molts.

I de regal la teva preferida

Where did the ducks go?

Plaça Catalunya - Foto robada a l'amic Victor Cuervo

Visc a Castellar del Vallès, i estava pensant en el llac de la Plaça Catalunya. Em preguntava si estaria congelat quan tornés a casa, i si ho estigués, on van els ànecs? Em preguntava on anaven el ànecs quan el llac es gela i glaça. Em preguntava si algun paio venia amb un camió i se'ls emportava cap un zoo o així. O si simplement se n'anaven volant.

Versió lliure plagiant JD Salinger - The Catcher in the Rye (El vigilant al camp de sègol):

I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away.
The Catcher in the Rye - Holden Caulfield in Chapter 1

Berta Junqué a La Vanguardia