Des de llavors hem pujat uns 9 cops al Puig de la Creu (als caps de setmana) i fem la ruta Dona acollidora-Col·lobrers-fins gairebé Can Casamada-i tornar un parell de vespres/nit entre setmana.
Feia 6 anys ben bons que no feia exercici amb certa regularitat, i ja tocava regenerar i oxigenar les neurones.
Casualment, o no, dissabte vaig agafar de casa els meus pares alguna correspondència que encara arriba allà relacionada amb activitats de quan era jove. Era una revista més que recomanable que la UOC envia als/les alumnes i antics/gues alumnes, Walk in es titula.
Mirant en diagonal l'índex, els ulls se'm van clavar aquí:
Em passa sempre amb aquest senyor. Amb d'altres senyors i senyores que escriuen també, però amb aquest molt.
Evidentment vaig anar llançat cap a l'article, i allà vaig comprovar que tindria una altra unió espiritual amb el japonès: "Segons ell mateix va explicar, “fa gairebé trenta anys que corro almenys sis cops per setmana, ja que per escriure novel·les llargues cal estar preparat físicament i mentalment”. “Quan tens vint o trenta anys”, va prosseguir, “pots fer-ho com vulguis, però als cinquanta o seixanta t’has d’entrenar molt per continuar escrivint. Córrer m’ajuda a tirar endavant.” (article sencer)
I una nova il·lusió per viure, està al caure la traducció del "Hashiru koto ni tsuite kataru koto boku no kataru koto", que com tots sabem ve a voler dir "De què parlo quan parlo de córrer".
I en Carles Sanjosé(x) déu n'hi do com ho il·lustra.
