dimarts, 30 de desembre del 2008

2008

Aquest és l'últim post de l'any. 

L'últim post de l'any més dur de la meva vida.

Un any que m'emporto gravat amb foc per la resta dels meus dies i que m'ha fet apretar les dents com mai. I tot això ho puc explicar amb un certa distància perquè m'envolta la gent que m'envolta.

L'Arian, els meus pares, la meva família, els meus amics/gues, els meus companys/es i els meus saludats/des m'han fet sempre una persona afortunada. I veure-ho així de clar als 30 anys no té preu.

No és mèrit meu, així qualsevol tira endavant sense defallir.

Demà marxo dos dies a despedir l'any on vaig començar a veure la vida com ho faig ara. Ja fa més de 7 anys que no hi deixo les petges.

I me'n vaig amb l'Antoni, un germà per mi, que també les ha passat canutes, sempre amb el cap ben alt.

Sigui com sigui que em llegiu, sapigueu que la vida em va molt decentment, i més que ens hi anirà.

Després d'aquesta Oda a l'Ego (Cant a l'Amistat) només em resta desitjar-vos un 2009 pletòric.

Molta sort a vosaltres, als vostres, als meus, als seus, als d'ells i als veïns, i als veïns dels veïns, incloent-hi totes les seves famílies.

L'any que ve més... i millor.

Petons indiscriminats i abraçades il·limitades.

P.D: I permeteu-me tenir un record pels que ens han deixat. I desitjar la 3a Champions. Especialment pel Paco. Allà on sies.

P.D2: I felicitar de nou a les meves amigues Aitana i Iris, que avui fan anys!