 |
| Joan Creus Farell, l'avi |
Avui fa 25 anys que es va morir l'avi Joan, el pare del meu pare.
Jo tenia 7 anys, i va ser el primer impacte conscient del què suposa la mort d'una persona estimada.
Es va morir prou jove, amb 69 anys. Recordo l'escena de les útlimes paraules que ens vam creuar. Ell assegut al sofà de vellut verd. Aquell dia havia d'anar al metge amb l'àvia, i no semblava que tingués res preocupant. També recordo, aquell mateix migdia, estar jugant al pati d'El Casal i pensar una cosa semblant a 'aviam com li anirà al metge'.
El següent pas va ser veure el meu pare que m'esperava a la sortida de l'Escola. Això era inaudit, sempre tornava sol a casa amb els amics. M'esperava a l'olivera de fora el cole. I em va anunciar que l'avi s'havia mort.
Recordo el trajecte amb el Renault 5 negre fins la botiga de diaris, casa dels avis. Aquell dia em van fer anar entrenar al camp de futbol a la tarda. Em va tornar el Segarra amb cotxe. El menjador era ple de gent, de familiars,d'amics, de coneguts i de saludats.
Els meus germans-cosins, el Víctor i l'Àlex, estaven molt afectats. Està clar que també els suposava la mort d'un avi, no de sang, però avi. Ells ja tenien 12 i 14 anys.
No recordo haver plorat desconsoladament, i apostaria que el fet de veure tanta gent aplegada per homenatjar la vida de l'avi em va provocar un sentiment més proper a l'alegria que a la tristor.
Aquest sentiment de llàstima de no haver compartit més anys de vida amb el meu avi em va esdevenir molts més anys després, inclús ara m'hagués agradat compartir i parlar de les coses que ens han passat a tots plegats.
 |
El Centre de Periòdics dels
avis, al C/Església, 8 |
Estic convençut que seria el primer en recolzar-me en totes les coses que he anat fent a la vida, i seria genial que em vingués a fer una visita a l'Escola per veure com es fan els llibres, els diaris i les revistes que ell venia amb l'àvia i els pares al Centre de Periòdics, aquí el carrer de l'Església.
També li faria goig que dediqui part del meu temps a la política municipal. El que recordo de l'avi en aquest sentit és més aviat poc. Diria que l'experiència tant propera a la mort que va viure lluitant del bàndol republicà va fer que associés aquells temps a un malson. L'avi era castellarenc i catalanista per aquest ordre, però més enllà d'aquest posicionament de partida, tampoc en sabria dir massa més. Diria que sentia simpatia pel Jordi Pujol, però m'hi jugo un pèsol que aquí votaria l'Ignasi.
L'avi es va morir l'any del 75è aniversari de la UE Castellar. Li faria molta il·lusió viure el Centenari. Ell que sempre anava al Pepín Valls a veure'l, i que aviat el seu bésnet hi jugarà.
L'avi es va morir entre l'anada i la tornada de les semifinals contra el Göteborg. El primer partit després de la seva mort va ser la remuntada històrica amb el hat-trick del Pichi, amb final infeliç a Sevilla.
 |
Joan Creus Casé,
el meu pare |
Des de llavors, l'avi, soci del Barça de tota la vida i un dels fundadors de la Penya Solera Barcelonista de Castellar, que l'any que ve commemora els 60 anys, ha estat homenatjat per 10 Lligues, 3 Champions League, 5 Copes del Rei, 2 Recopes, 3 Supercopes d'Europa i 1 Campionat del Món. Com hagués disfrutat...
Ser nét del meu avi ha estat una sort immensa. Desafortunadament curta en vida, però latent ben endins.
El seu besnét seguirà el seu camí de bonhomia.
D'això ens n'encarreguem nosaltres, avi.
De les coses magnífiques de viure en un poble on hi ha arrels perceptibles, una de les més ben parides es poder coincidir sovint amb persones entranyables.
