diumenge, 15 d’abril del 2012

Castellar SpeedFest 2012

Si Castellar és conegut fora del nostre territori per ser la vila del Dani Pedrosa, i d'altres magnífics pilots campions com el Carmelo Morales, hi ha un esdeveniment que també ens dóna projecció: el Castellar SpeedFest.

Aquesta és la 4a edició de la concentració, brillantment organitzada per l'ACCDC (Associació Custom cultural de Castellar), que ha comptat amb milers de visitants d'aquí i d'arreu.

Enhorabona a l'organització per un cap de setmana espectacular. Segur que si el Rei no hagués tingut una petita indisposició si hagués acostat.








divendres, 6 d’abril del 2012

L'amor feliç - Mishima. David Carabén

Senzillament brutal el post de la Caro  explicant la visita del Mestre David Carabé i l'anna Aguilar-Amat a Copenhague. Imprescindible.
http://quefaigaqui.blogspot.com.es/2012/03/anna-aguilar-amat-i-david-caraben.html













Mishima acaba de treure la sisena joia en forma de disc. L'amor feliç. Després d'escoltar-lo per primera vegada puc dir que està a l'alçada de les expectatives, i molt més.

El 7 de Juliol els tindrem a l'Embassa't (gran festival) a Sabadell.


El David Carabén es mereix un post extens, i crec que algun dia em sortirà.

Mireu-vos el Bestiari Il·lustrat que li van dedicar:









+ Mishima: http://joancreusbloc.blogspot.com.es/2010/07/mishima-tornaras-tremolar.html
http://joancreusbloc.blogspot.com.es/2010/09/tot-torna-comencar-mishima.html

Anàlisi Taxa d'atur Castellar - Març 2012



Les valoracions a Ràdio Castellar (clicar link: Informatiu del Migdia 04/04/12 des del Minut 1)
Escolta l'àudio aquí: http://www.lactual.cat/cat/fitxa-programa-radio.php?IDC=20

diumenge, 1 d’abril del 2012

Traumatisme

A l'etiologia de les dismòrfies septals i septopiramidals, els traumatismes i les fractures tenen un paper fonamental.

Aquest ha estat el meu cas. Fa uns 18 anys em vaig trencar la cara en un xoc de raquetes contra el meu company de dobles al Casal d'hivern a Castellar. Afortunadament gràcies a l'amnèsia post-traumàtica no recordo ni vull recordar qui era. Resultat: nas trencat pel mig (septum luxat) i cap al Taulí.

Allà s'havia acabat la història fins que al setembre vaig començar a notar sensacions estranyes a la vista (una cosa així). A més, em petaven les oïdes amb els canvis de pressió, com mai abans havia notat.
Diagnòstic resumit: Insuficiència respiratòria nasal.

Total, que la Dra Droguet, fantàstica otorrino llorençana amb consulta a Castellar, em va recomanar que no donés peu a cascar-me i que prioritzés la intervenció.

I ja està fet i  a sobre sembla que ha sortit segons el previst. Des del dimecres toquen dies de semi-angoixa cada cop menys intensa gràcies als còctels de calmants i recuperant-me ràpid per tornar el més aviat que em deixin.

Serveixin aquestes línies per donar moltes moltes gràcies a tots/es els que m'heu enviat energia.

Inclús a aquells/es que m'heu provocat riure intens (i encara no puc per prescripció mèdica) amb comentaris malintencionats amb referents tals com les princeses Letizia, d'Astúries i Girona, i Belén, del Poble.
La doctora ha escollit perfil grec, cànon clàssic.


I can't breathe in this thing...
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=jTJq8co38Pk#t=53s 
 
sent by D.M. Thanx!!

divendres, 16 de març del 2012

De canvis de trajecte (II): Ells. Oliveras Tot Moda 1987-2012

Hi ha dies gravats a foc a la memòria. El d'avui n'és un d'aquests pels meus i per mi.

Després de 25 anys de pencar i viure per la botiga i de la botiga, els meus pares (Joan & Maite) han plegat veles.

Ho han fet millor del que mai s'haguéssin imaginat. El procés de liquidació per jubilació el van iniciar per Nadal, i en un parell de mesos i mig ho han reventat absolutament tot.

Aquest procés de 10 setmanes els ha servit per  poder-se acomiadar de centenars de clients i clientes. 

Plegar amb l'absoluta convicció que has intentat fer-ho el millor que saps, i que la gent t'ha arribat a apreciar/estimar per això i viceversa, ha de ser de les sensacions més ben parides de la vida.

Com un mantra penso "els ha valgut la pena".

Els ha valgut la pena ser pencaires animals.
Els ha valgut la pena apostar i arriscar temporada rera temporada.
Els ha valgut la pena escoltar i aprendre dels milers de persones que han tractat.

I parlo en plural pensant amb els meus pares, que han estat plegats sobretot a la recta final.

M'agrada fer-ho així, però no seria del tot just si no qualifiqués a la meva mare com l'epicentre energètic d'aquesta història. Ho ha fet absolutament tot per la botiga, no defallint mai i desvivint-se per donar el millor dels serveis i productes a la bona gent que s'hi ha acostat.

Ha tingut persones especials al seu costat, sobretot la Montse i la Gemma, que han estat les col·laboradores que més temps han donat suport incondicional fins a formar part d'aquesta bona gent que consideres família teva. Justament, en un dia tant guapo la Gemma fa 30-pocs anys i l'hem pogut felicitar.

Recordo també la Natxa a l'inici, la Mònica quan es va lesionar la Gemma, l'Eva, l'Elsa i és impossible obviar el meu germà-cosí Àlex, que abans de fer l'aventura Carrefour va estar uns anys al peu del canó també.

Més de 9000 dies donen per molts moments brutals, i això ja ho porten incoporat per sempre més.

Tant de bo algun dia pugui sentir alguna sensació similar. La desitjo per tothom.

En una època complexa i cabrona on la vida mitjana de les empreses es situa als 10 anys, haver complert un cicle comercial de 25 (des dels 38 anys d'edat als 63 acabats de fer), només es pot valorar com d'excel·lent.

Ara comença un nou repte: modul·lar una estructura cerebral orientada a pencar a altres coses.

Que per molts i molts anys en gaudeixin.




dilluns, 5 de març del 2012

De canvis de trajecte (I): Jo, però també Ell

La setmana passada va fer 25 anys que l'obrien al públic.

Jo en tenia 8. Això són, per tant, més de 3/4 parts de la meva vida, i només m'he dignat a dedicar-li algun escrit de resquitllada.

La raó no la sé ben bé.

Des de ben xaval em va tocar donar-hi un cop de mà, més que secundari. Els meus trets introvertits van agafar, a foc, algun matís.

La meva relació més estreta amb la botiga va ser des de l'inici, l'any 87, fins el 2000, quan ja vaig començar el Pràcticum a la Facultat, vaig marxar a estudiar fora i a la tornada ja vaig començar a treballar a un centre de formació.

Coincideix justament també amb la 1a etapa, al Carrer de l'Església. Justament quan estava a Alemanya, van fer el trasllat davant del Cali, al C/Hospital. I aquí ha estat des del 2001 al 2012. L'època de maduresa de la botiga, i de la vida professional dels meus pares. Però això es mereix un relat a banda.

És molt, però molt probable i significatiu, que el meu fill, amb 5 anys, s'hi hagi estat moltes més hores en aquest local que jo els últims 11.

L'altre dia ell li preguntava al meu pare, tot conscient que això s'acaba: "Jo quan sigui gran voldré una botiga. Val molt una botiga?"

No seré jo qui li tregui la idea del cap, com tampoc li treuré la de que vol estudiar a la Universitat per ser geganter.

Ben mirat, sóc fill, nét i besnét de botiguers i comerciants. 

De gent que han sacrificat dissabtes i diumenges per pencar.

De gent que treballaven quan per edat els tocava jugar al carrer.

M'he carregat també aquesta tradició. 

Però no deixo de sentir una mescla potentíssima d'orgull, respecte i estima a les persones que han optat per aquests camins carregats de sacrifici. Cap els meus pares, els avis i aquells que no vaig arribar a conèixer.

I a tots aquells i aquelles que lluiten per tirar endavant. 


Els putos amos d'un futur per escriure. Continuarà.
Foto: Josep Graells, L'Actual